El 25 % del pressupost de salut per a l’Atenció Primària (AP) ja és present en els moviments per la
sanitat pública i forma part del discurs d’entitats i d’alguns partits polítics. És una reivindicació
fonamentada en estudis i coneixements sòlids sobre els sistemes sanitaris de tot el món que ens
diuen que els sistemes amb una AP forta:
Redueixen la mortalitat de la població
Porten a terme més activitats preventives
Proporcionen equitat als serveis sanitaris i a la societat en general
Milloren i redueixen l’ús dels serveis hospitalaris
Fan menys intervencions i tractaments innecessaris, aportant seguretat
Fan els sistemes públics més sostenibles. De fet, l’AP és la base dels sistemes sanitaris
públics
Aquestes aportacions de l’AP són més marcades quan més desenvolupades són les dimensions
que la defineixen: l’accessibilitat, la longitudinalitat (relació al llarg del temps d’una persona amb
un professional determinat), la integralitat i la capacitat de coordinació de totes les actuacions
assistencials. La dimensió més potent i que disposa de forta evidència és precisament la
longitudinalitat: quants més anys de relació, més beneficis, tal com es pot veure en la diapositiva.
Els sistemes sanitaris centrats en els hospitals i en l’increment progressiu de la despesa en
tecnologia i fàrmacs estan entrant en crisi. Ni els hospitals ho poden solucionar tot ni la tecnologia
no pot substituir la relació professional-persona. Cada vegada hi ha més insatisfacció i els
hospitals no poden engolir tota la demanda que generen. Per això defensem que la millora de la
salut i del patiment ha de passar per una atenció que tingui en compte tots els condicionants de la
salut i la malaltia, no sols els biològics, que consideri la persona i la comunitat com un tot i com a
agents protagonistes de la seva salut.
Invertir més i més en hospitals és hipotecar tot el sistema sanitari públic del futur. Per això
defensem que els recursos s’han de destinar de manera prioritària a allò que sabem que aporta
més valor i a les professions en les que se suporten les dimensions de l’AP: les especialitats de
medicina i infermeria familiar i comunitària, el treball social, conjuntament amb les professionals administratives i de tècniques auxiliars d’infermeria. Precisament, són aquests equips d’atenció
primària (EAP) els qui han perdut més personal en els últims anys. Segons dades oficials, mentre
que la dotació de personal als hospitals, en el període 2008-2019, es va incrementat en més de
3000 professionals, a l’AP es var reduir en 750. També els centres i equipaments de l’AP
presenten moltes mancances després de molts anys d’escasses inversions.
Passar del 14% de l’any 2021 al 25% que aspirem suposa apostar de manera decidida pel valor
de l’AP i per un nou equilibri dins del sistema. Allò que s’inverteix en AP redueix l’activitat i la
despesa hospitalària. Però, també, aporta benefici social en forma de menys dies de malaltia,
menys patiment i menors costos socials. Una AP que ha de gaudir tota la població,
independentment del lloc on es viu, en habitatges particulars o residencials, de la situació
administrativa o de l’estatus laboral/funcionarial.
Per això, entenem que el 25% (1.400 M€ més respecte l’actual pressupost) s’ha de destinar de
manera prioritària a tres conceptes: 1. Personal, 2. Ampliació de funcions i 3. Inversions en
infraestructures, materials i equipaments. Proposem unes quantes mesures a les que entenem
que ha d’anar dedicat aquest increment pressupostari:
1. Redimensionar els EAP de forma adequada a les necessitats reals de professionals
sanitaris i no sanitaris, ajustant per població, condicionants socials, dispersió geogràfica,
residències a càrrec, i necessitats de substitucions (com cobertura de vacances, malaltia,
permisos, formació, etc.). Proposem acabar amb el concepte de substitució, constituint
equips autosuficients per cobrir totes les absències previsibles. Amb aquesta mesura
s’acabaria amb les consultes no cobertes, la precarietat laboral, i es guanyaria en
longitudinalitat i cohesió d’equip. A més, s’evitaria un munt de feina de gestió de les
contractacions.
2. Augment del nombre de professionals d’infermeria de les plantilles per poder assumir
amb suficiència i qualitat les tasques de cures que precisen les persones amb més
necessitats per raons de salut o socials. Entre les tasques de cura s’hi inclou la coordinació
amb serveis socials d’atenció a domicili. Segons la nostra valoració seria raonable al
menys 1,5 infermeres/1 metge. Si tenim unes 7.200 infermeres a Catalunya a l’AP (unes
6.000 a l’ICS i unes 1.200 als centres no ICS), se’n necessitarien unes 3.600 més.
3. Increment salarial que reconegui el valor del treball a l’AP (és la part del sistema que
aporta més valor) i la complexitat de la tasca (molt més elevada que la de qualsevol
especialitat focal, per l’amplitud dels coneixements que requereix i per l’elevat grau
d’incertesa que ha de gestionar).
4. Incentius a les bones pràctiques, en especial a aquelles que aporten més valor, com és
la longitudinalitat i a les dificultats inherents al lloc de treball com pot ser la ruralitat (per garantir accessibilitat). Aquestes mesures econòmiques farien més atractiva la feina a l’AP
i evitarien l’emigració d’especialistes en medicina i infermeria familiar i comunitària a altres
dispositius no AP (serveis d’urgències hospitalaris, atenció pal·liativa, mútues, etc..), o a
altres comunitats i països.
5. Desenvolupament de la figura d’administrativa sanitària, amb la corresponent formació
i reconeixement econòmic. En aquests moments, s’està pendent de la resolució del recurs
del SATSE a la creació d’aquest perfil professional.
6. Assumpció plena de l’atenció a les persones que viuen en residències en les mateixes
condicions que la resta de població. Els professionals contractats pel propi centre poden
complementar la tasca de l’EAP, però en cap cas substituir-la.
7. Transferència a l’AP de funcions que es fan en l’entorn hospitalari, o per equips de
suport, com pot ser el seguiment de persones amb malalties cròniques estables o les
intervencions de base comunitària, l’atenció pal·liativa, hospitalització domiciliària…
8. Transferència a l’AP de funcions que es fan des del 061, com són el primer contacte,
informació, orientació, suport psicològic, ….
9. Formació continuada dels professionals a càrrec d’entitats públiques, independent de la
indústria farmacèutica.
10. Infraestructures: millora de CAPs i consultoris i construcció de nous on faci falta. En
aquest sentit, caldrà fer un seguiment de les 146 actuacions anunciades pel conseller per
als propers tres anys, amb un import de 450 M€. Aquesta inversió contrasta amb les
realitzades els últims anys, al voltant de 30 M€ l’any.
11. Renovació de l’equipament dels centres, materials per al diagnòstic i d’ús terapèutic.
També dels equips informàtics.
12. Ampliació i millora dels equips de comunicació amb les persones usuàries: línies i
centraletes telefòniques, sistemes telemàtics… Les visites no presencials tenen un espai
que requereix eines adequades per poder-se fer bé.
Aquestes serien les prioritats que impactarien de manera substancial en la qualitat de l’atenció que
rep la ciutadania dels seus equips d’atenció primària. Sense oblidar que hi ha serveis de suport
molt deficitaris que cal reforçar i replantejar, com és la rehabilitació ambulatòria i domiciliària, els
serveis d’atenció continuada, la pediatria, o l’atenció a la salut sexual i reproductiva.
Quedarien alguns temes a resoldre per poder tenir una APS universal i integral, que requereixen
canvis legislatius a nivell estatal: Dissolució de les mútues de funcionaris (MUFACE, MUJEJU i
ISFAS), les assegurances i mutualitats de determinats col·lectius professionals (periodistes, arquitectes, enginyers, parlamentaris…) i integració de les funcions de les MATEP (Mutuas de
accidentes de trabajo y enfermedades profesionales) al Sistema Públic i a l’APS en la part
corresponent. Aquestes dues mesures aportarien els fons que actualment s’hi destinen, que són
molts, al Sistema Nacional de Salut i a l’AP.