Cap a l’Assemblea General : Revertir l’actual medicalització, un repte transformador de la sanitat

Facebooktwitter

El neoliberalisme ha convertit la salut en un bé de consum i la sanitat en un sector de negoci que
mou quantitats ingents de diners. La mercantilització de la salut és un fenomen global, que afecta
tothom i especialment els països més desenvolupats. Comporta tres aspectes claus: 1. La
concepció que la salut és un bé de consum; 2 La privatització dels sistemes sanitaris; 3. La
medicalització de les nostres vides.

La privatització dels sistemes sanitaris, en les seves diferents formes, només és una part de la
mercantilització i és molt visible i coneguda per tots nosaltres. Els altres dos aspectes, la
concepció de la salut com un bé de consum i la medicalització de les nostres vides, que van de la
ma, són més sibil·lins i s’han imposat a través del convenciment social, fent creure que són coses
bones per a nosaltres. Quan diem medicalització volem dir la intervenció sanitària («oficial» o
«alternativa») en condicions de les persones i de la seva vida que no suposen cap problema per a
la salut, i per als quals la medicina no aporta cap o un escàs benefici.

Quins són els mecanismes de medicalització?

1. Els factors de risc s’exageren i es converteixen en malalties: HTA, colesterol, obesitat,
osteoporosi… i es tracten com a tals.
2. S’abaixen els llindars de definició de malaltia, com ara la diabetis, i així s’amplia la població
sobre la qual actuar o vendre medicaments.
3. Són objecte d’intervenció mèdica les etapes vitals (embaràs, part, vellesa, adolescència…)
També les dificultats de la vida (problemes laborals, escolars, relacionals), els sentiments
(com la tristesa, el dol…) o les activitats habituals (l’alimentació, el lleure, l’exercici…), tot
passa per la mirada mèdica.

4. Es fa creure que tot es pot prevenir i es justifiquen tota mena d’intervencions que
suposadament ens evitaran les malalties, l’envelliment i fins i tot la mort (programa del nen
sa, revisions periòdiques de persones sanes, alguns programes de cribratge de càncer…).
5. O, simplement, s’inventen malalties, com la disfunció sexual femenina.
La medicalització comporta la pràctica de proves, visites, presa de medicaments o productes
diversos i, sobretot, pensar que molts dels nostres problemes o preocupacions tenen una resposta
o una solució des de l’àmbit sanitari i professional. Aquest fet condiciona el nostre pensament i la nostra conducta, i en comptes de buscar les causes dels nostres malestars (físics o mentals) en
les condicions de vida o de treball, en el caràcter de les nostres relacions, o en els límits dels
nostres cossos, ens porta a una cerca imparable d’algun producte que ens faci sentir millor i ens
apaivagui les pors. El temps que dediquem a aquestes activitats no el dediquem a pensar, a
gaudir, a llegir, a relacionar-nos amb els altres, a fer vida comunitària, o a lluitar per una societat
millor, accions que està demostrat que milloren la salut.

La medicalització és un producte -i una victòria- del capitalisme, que d’aquesta manera ens
expropia els nostres cossos i la nostra salut, convertint-la en un producte de mercat que
proporciona elevats dividends. La medicalització transforma allò social en individual, allò individual
en biològic, posant-li una etiqueta mèdica i per a cada etiqueta hi ha un fàrmac. Ho podem veure
en la violència contra les dones, que s’imputa a l’àmbit privat de cada dona i com que afecta a
l’estat d’ànim, s’etiqueta de depressió i es dona un antidepressiu.

La veritat és que tots els sistemes sanitaris occidentals, siguin públics o privats, estan abocats de
ple en processos de medicalització. La salut és un producte perfecte a vendre en una societat
basada en el consum, les expectatives exagerades i les dificultats per acceptar la malaltia i la
mort. El màrqueting aconsegueix que la demanda creixi il·limitadament perquè al voltant de la
salut i la malaltia es congreguen les inquietuds entorn la insuportable vulnerabilitat i finitud de la
vida.

Les intervencions sanitàries que no aporten valor tenen un cost. Un cost, moltes vegades per a les
nostres butxaques i la nostra salut, perquè cap intervenció sanitària està lliure de riscos. Els danys
provocats pel conjunt de les intervencions mèdiques i sanitàries constitueixen la tercera causa de
mortalitat, després de les malalties cardiovasculars i els càncers. La medicalització també suposa
un cost per al sistema sanitari, que dedica una bona part dels seus recursos a aquestes
actuacions. Només per parlar de medicaments, es calcula que entorn del 50% dels que es
prescriuen al sistema de salut són innecessaris i, en alguns casos, més perjudicials que
beneficiosos (J.R. Laporte). Pensem també quantes proves (analítiques, densitometries,
ecografies..) o consultes mèdiques no aporten cap valor: es calcula al voltant d’un 30%. Pensem
que totes aquestes proves i visites es podrien dedicar a atendre persones malaltes per a les que sí
que hi ha possibilitats de millora. La negació de la mort i l’interès per allargar uns mesos,
setmanes o dies la vida, sovint amb mala qualitat, suposa una despesa considerable tant en
ingressos com en fàrmacs. Així, un 26% de pacients oncològics moren havent rebut quimioteràpia
els últims 14 dies, o quasi el 50% del cost de l’atenció al càncer es gasta en els últims 60 dies.
A més, l’ús de la medicina com a bé de consum és un mecanisme generador d’iniquitats que
aprofundeixen les desigualtats socials.

El sistema, i els propis professionals, tenim responsabilitats en els processos de medicalització,
així com en els de desmedicalització. També les persones, la societat en general, i la societat organitzada en moviments reivindicatius podem revertir aquesta realitat i procurar una sanitat més
ajustada a les necessitats reals de les persones i comunitats. Com podem saber que alguna
actuació és medicalitzadora, és a dir, innecessària i potencialment perillosa? Ens pot ajudar
formular-nos algunes preguntes, com ara:

 Realment el meu problema o malestar correspon a una condició mèdica, o és degut a
causes socials/ambientals/laborals/relacionals?
 Què puc fer, des dels meus recursos personals, familiars o de l’entorn, per millorar el meu
problema o malestar?
 Se m’ha explicat prou bé els beneficis d’allò que se’m proposa. I els riscos?
 Un programa o servei determinat contribueix a la medicalització?
 Quins programes/serveis són més necessaris i beneficiosos per al nostre barri o poble?

Invitem a tenir en compte aquests elements i introduir-los en les nostres dinàmiques i
reivindicacions, en la nostra relació individual o col·lectiva amb professionals i gestors. El sistema
sanitari, que és un determinant social i polític de la salut, ha de decréixer en activitats
innecessàries per créixer en allò que sí que és necessari, per tal de perjudicar menys i utilitzar de
bona manera tota la seva capacitat per al benefici de la salut i la vida de la gent. Se’n diu «deixar
de fer per poder fer», perquè «més no sempre és millor».

Facebooktwitter

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.