· CREIXEMENT NO ÉS SINÓNIM DE PROGRÉS
· EL CREIXEMENT INFINIT EN UN MÓN FINIT ÉS IMPOSSIBLE
· EL CREIXEMENT TÉ LA SEVA CARA I LA SEVA CREU
· L’EMERGÈNCIA CLIMÀTICA CANVIARÀ LA GEOGRAFIA FÍSICA I HUMANA
Josep Vallhonesta ha estat responsable de comunicació de la Plataforma Pel Dret a la Salut (PDS) i el primer responsable de comunicació de la Marea Blanca de Catalunya. Durant diversos articles ens parlarà de clima i energia
DOS SEGLES DE CREIXEMENT ECONÒMIC I DEMOGRÀFIC
La burgesia ha desenvolupat una funció altament revolucionària en la història.
[…] La burgesia no pot existir sense revolucionar ininterrompudament els instruments de producció.
[…] La burgesia, en el seu domini de classe tot just centenari, ha creat forces de producció més quantioses i grandioses que no havien fet totes les generacions pretèrites plegades.
[…] Submissió de les forces de la natura, maquinària, aplicació de la química a la indústria i a l’agricultura, navegació a vapor, ferrocarrils, telegrafia elèctrica, continents sencers artigats, rius fets navegables, poblacions senceres sorgides com bolets; ¿quin segle anterior hauria sospitat que unes forces de producció semblants poguessin estar adormides en el si del treball social?
[…] la societat burgesa moderna, que ha creat com per art d’encantament uns mitjans de producció i de comunicació tan potents, tot això s’assembla al bruixot que, ja no pot dominar més les forces subterrànies que ell mateix havia evocat.
Marx, Engels: Manifest comunista
21 de febrer de 1848
La cara del creixement
Poc podien imaginar el Marx i l’Engels que aquelles forces productives desvetllades pel bruixot burgés acabarien modificant el món fins a extrems mai pensats. 172 anys després de la publicació del Manifest, la població mundial gairebé s’ha multiplicat per set. De fet en el transcurs de les nostres pròpies vides ho ha fet per tres.
Alhora que creixia la població també ho feia l’esperança de vida, sens dubte influïda per:
· L’adopció de les mesures dels higienistes del segle XIX: sanejament i canalitzacions de l’aigua corrent, eliminació d’aigües residuals amb xarxes de clavegueram, possibilitats de major higiene personal. Cultura i alfabetització universal.
· Medicina científica i una química farmacèutica de caràcter industrial capaç d’eradicar per vacunació plagues i epidèmies.
· Una creixent base material industrial i alimentària de tota mena de productes sostinguts per una nova tecnologia agrícola de fertilitzants industrials i explotacions mineres de gran abast.
· Revolució de les comunicacions amb l’expansió del ferrocarril i la xarxa de camins i carreteres que transporten arreu els productes d’una indústria cada cop més potent; aparició d’Internet amb xarxes d’alta velocitat. Navegació marítima, aèria i més enllà. La robòtica i les seves aplicacions.
Cada pas endavant ha estat possible gràcies a una utilització creixent de l’energia, primer animal i després fòssil: carbó, petroli i gas. L’extraordinari avenç dels últims 200 anys van permetre escriure a l’Eduard Punset ( 1 ):
“Fa una mica més d’un segle l’esperança de vida continuava sent de trenta anys: el just per a aprendre a sobreviure, si es comptava amb la sort, i culminar el propòsit evolutiu de reproduir-se. No hi havia futur ni, per tant, la possibilitat de plantejar-se un objectiu tan insospitat com el de ser feliços. Aquesta era una qüestió que s’aparcava per a després de la mort i depenia dels déus. La revolució científica ha desfermat el canvi més important de tota la Història de l’evolució: la prolongació de l’esperança de vida que ha generat més de quaranta anys redundants –en termes evolutius-… Per primera vegada la humanitat té futur i es planteja, lògicament, com ser feliç aquí i ara. La gent s’ha submergit en aquestes aigües desconegudes, pràcticament, sense l’ajuda de ningú. Ara la comunitat científica intenta, per primera vegada, il·luminar el camí”.
Aquesta és la cara brillant i dolça de la història, però n’hi ha una altra molt més fosca i sinistre:
La creu del creixement
· Tot aquest progrés i creixement no pot evitar que 821 milions de persones passin gana severa, al límit entre la vida i la mort.
· Que 2 mil milions tinguin algun tipus de deficiència micro nutricional perquè els hi falta alguna vitamina, o ferro, o Iode, o zinc… i per tant anèmies amb tot el correlat de malalties associades.
· 2100 milions tenen obesitat, que no és precisament un signe de bona salut sinó de mala alimentació. I no cal anar gaire lluny, a Catalunya el 39% dels nostres nens i nenes en tenen. La mala alimentació genera més morts que el tabac, el sexe no segur i les drogues, tot junt ( 2 ) .
Però no és només la mala alimentació generada per la pobresa la que provoca defuncions innecessàries:
· Més de 12 milions de persones moren anualment a causa de la contaminació.
· 200 vegades més que les causades per les guerres i conflictes del 2016; d’aquestes, 7 milions ho fan de malalties respiratòries a causa de la contaminació ambiental, i altres 842 mil per falta d’accés a l’aigua potable i sistemes sanitaris ( 3 ) .
En aquestes condicions, què seria del present d’avui sense les conquestes democràtiques i socials del moviment obrer, del sindicalisme, i de la por a que les revolucions del 17 impregnessin i donessin sentit a l’actuació de les forces d’esquerra en un món que, malgrat la creixent base material de recursos, no aconsegueix alliberar de la pobresa vastes zones del planeta.
QUÈ NO PODIA SABER MARX?
El progrés topa amb el sostre d’un món finit
Quan Marx apel·lava a les forces subterrànies que despertava la burgesia s’estava referint a la classe treballadora i al seu paper d’enterramorts dels propietaris del capital. No podia imaginar-se la potència industrial i demogràfica que permetria a 230 mil avions enlairar-se i solcar el cel en un sol dia ( 4 ) del mes de juliol, amb eixams de 30 mil avions volant alhora en un moment determinat.
Tampoc podia saber que existiria el plàstic, material diabòlic que s’esmicola però no es degrada, i que cinc “illes de plàstic” —la major de les quals és tres vegades més gran que França— flotarien en els oceans entrant en la cadena alimentària fins arribar als éssers humans ( 5 ).
I molt menys encara que s’albirés un canvi climàtic amb pronòstic incert o de desastre final.
La burgesia no ha despertat només el seu enterramorts, ha despertat també forces de la natura que amenacen emportar-se per davant, no una classe, sinó tota la moderna civilització industrial.
Les forces d’esquerra, tributàries de les idees d’en Marx, sempre han pensat que el problema rau en quines mans hi ha el timó de l’Estat i de l’economia. Si està en mans socialistes, una economia al servei de la humanitat acabarà amb la fam, la misèria i l’explotació. Però eliminar l’explotació i distribuir la riquesa de forma més justa no atura el canvi climàtic ni l’esgotament dels recursos fòssils i minerals necessaris per bastir el desenvolupament tecnològic. Avui dues emergències universals ens amenacen, vegem-ne la primera: l’efecte hivernacle.
QUÈ ÉS L’EFECTE HIVERNACLE?
Imatge de: Mario Molina: Cambio climático. Causas, efectos y soluciones; México: FCE
És un procés natural; els gasos d’efecte hivernacle actuen fent de barrera o —més gràficament— fent de bufanda que reenvia a la terra part de l’energia que es retornaria a l’espai. Si no fos així la temperatura mitjana del planeta estaria a 18 º C sota zero, en lloc dels 15º C positius de mitjana actuals. L’efecte hivernacle és un mecanisme que la pròpia natura regula a través de realimentacions positives que augmenten l’efecte: increment del poder de la “bufanda”; o negatives que el disminueixen. L’equilibri entre aquests dos processos, un que frena i l’altre que accelera produeixen un clima favorable a la vida tal i com la coneixem. Funciona de forma similar a l’homeòstasis en els organismes vius, per exemple: 37 º C és la temperatura que el nostre cos intenta mantenir en condicions normals. L’augmentarà quan necessiti eliminar bacteris i tornarà a ella quan ja hagi complert la seva missió. La persistència de febre aguda vol dir que alguna cosa no va bé, que els bacteris o alguna altra disfunció no s’està corregint. En un cas així cal disminuir la temperatura perquè la febre, d’amiga, s’ha convertit en enemiga.
Els núvols, el gel i la neu, amb el seu elevat índex d’albedo (capacitat de reflectir els raigs del sol), fan de topall i termòstat de la temperatura.
Si es produeix un augment de la temperatura, perquè la radiació solar augmenta, o per l’acció de “bufanda” dels gasos d’efecte hivernacle, la neu i el gel que tenen un elevat índex d’albedo és fondran; si es fonen, la quantitat de raigs rebutjats serà menor, la temperatura pujarà i més gel es fondrà, i així indefinidament fins que s’arribi a un punt d’equilibri tèrmic.
D’això en diem realimentació positiva perquè la neu que es fon és efecte i causa de l’augment de temperatura:
Al mateix temps el mar limita l’acció de l’efecte hivernacle al absorbir CO2, evaporar aigua i alliberar a l’atmosfera DMS (dimetil sulfur) que és fonamental per a la formació de núvols i reduir la insolació. D’això en diem realimentació negativa.
Cal afegir que el clima forma part d’un sistema físic i biològic que és un immens cicle de reciclatge del qual el Sol n’és l’aliment i el protagonista principal. L’atmosfera i el mar s’encarreguen de distribuir l’energia solar i repartir l’aigua i la humitat. El lliscament de l’escorça terrestre, el vulcanisme i els terratrèmols, afloren i reciclen els elements minerals necessaris a la vida i la tecnologia.
L’efecte Coriolis ( 6 ) que té com conseqüència la distribució de diferents bandes de pressió, les corrents marines, la forma dels continents amb diferents temperatures i règims pluviomètrics —segons es tracti de façanes orientals o occidentals—, determinen i concreten el peculiar clima del planeta.
Tot plegat és un cicle de reciclatge de vida i materials, amb ritme i cronologia geològica, de miler o de milions d’anys durant els quals la natura ha anat construint diferents escenaris que possibilitaven l’aparició d’espècies animals adaptades al clima de cada moment.
Gasos d’efecte hivernacle ( 7 )
La proporció d’aquests gasos d’efecte hivernacle és tan petita que ja no s’expressen en percentatge sinó en parts per milió de volum (ppmv). El diòxid de carboni, CO2, és el gas majoritari, part d’ell serà capturat per plantes, boscos i oceans i la resta quedarà a l’atmosfera durant milers d’anys. Com que no tots els gasos tenen el mateix potencial de retenir calor, ni la mateixa permanència en l’atmosfera, el CO2 s’usa com a unitat de referència per a la resta de gasos. Mireu la columna de la dreta a la taula. Quan s’usa l’expressió de CO2 equivalent (CO2equi ) s’està volent expressar l’escalfament global que generen la totalitat de gasos en conjunt.
Els que tenen més capacitat de retenir calor, el fluorurs, estan bastant controlats per convenis internacional perquè representaven una amenaça molt directa i immediata a la capa d’ozó, i perquè resultava bastant fàcil adaptar la indústria als requeriments dels convenis.
Però no així el CO2 que és el residu del motor energètic de la indústria i la moderna vida quotidiana. Tampoc el metà CH4 i l’òxid nitrós N2O que són les deixalles del desenvolupament industrial alimentari i als quals l’IPCC els ha dedicat un informe especial l’agost del 2019 en la seva reunió a Ginebra.
Per què és perillós l’efecte hivernacle?
Repercussions en la geografia física i humana
El 1896 el físic suec Arrhenius va estudiar l’efecte de la concentració del CO2 a l’atmosfera i va establir que una duplicació del diòxid de carboni significaria un augment de temperatures de uns +5º C. Per fer-nos una idea de què significa això només cal mirar el mapa de sota fet per la revista anglesa New Scientist el 2009. El títol no es refereix a l’increment de 5 º C sinó als més modestos 4º C. No és un mapa estrictament científic però s’acosta molt a les previsions del científics.
En les zones marró fosc la vida és impossible degut als continus esdeveniments de fenòmens extrems; en les de color groguenc entre difícil i impossible perquè no hi ha aigua i la calor és excessiva; les zones costeres de color vermell estaran cobertes pel mar i la selva de l’Amazones serà un desert. Tan sols serà viable la vida en comunitat a les zones verd clar dels cercles polars, Sibèria, Canada, Gran Bretanya i potser una punta de la geografia australiana; en canvi Espanya i França, entre d’altres, serien deserts sense vida. I la polèmica del turisme a Barcelona potser s’haurà acabat si la ciutat, tota o en part, es troba envaïda per les aigües del mar.
És possible tot això? No necessàriament, està en les nostres mans evitar-ho. Però encara pot ser pitjor. Del quart informe de l’IPCC es dedueix que: Per al cas que el model de creixement continuï sent l’actual, existeix entre un 5% i un 17% de probabilitats que, l’any 2100, la temperatura mitjana de la Terra sigui superior a 6,4 º C ( 8 ) [d’increment]
Pujaríeu en un avió que té entre un 5% i un 17% de probabilitats d’estavellar-se? No, oi? Però si algú se sent valent que sàpiga que en el seu 6è informe l’IPCC diu que hi ha entre un 90 i un 100% de probabilitats que si tot seguis igual les temperatures s’enfilin entre un 3,3 i un 5,7 º C.
Avui els pronòstics pel segle XXII són pitjors i les temperatures s’enlairaran més enllà dels 6 ºC en escenaris anomenats “business as usual”, de traducció literal, “els negocis com sempre” però que, en el context de les trajectòries d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, cal traduir per “com sempre, no fer res, la mateixa actitud”.
EN EL PROPER ARTICLE VEUREM QUÈ ES FA O, MILLOR DIT, QUÈ NO ES FA PER AFRONTAR L’EMERGÈNCIA CLIMÀTICA http://www.mareablanca.cat/creixement-emergencia-climatica-i-crisis-energetica-2/
I AQUÍ LA TERCERA PART http://www.mareablanca.cat/creixement-i-el-necessari-decreixement/
NOTES
1 Eduard Punset: El viatge a la felicitat, Columna, 1a edició, 2005
2 Ponència de Marta Guadalupe Rivera, Directora Càtedra Agroecologia i Sistemes Alimentaris UVic-UCC a les
jornades de 50 pel clima organitzdes per Sicom TV. Solidaritat i Comunicació. https://youtu.be/kTL_T4t7iEg
3 https://www.lavanguardia.com/vivo/ecologia/20160524/402009639434/contaminacion-muertes-medioambiente-victimas-salud.htm
4 El 25 de juliol del 2019 https://www.xataka.com/vehiculos/230-000-vuelos-registrados-solo-dia-todoplaneta-nuevo-record-que-se-batio-esta-semana-no-sino-dos-veces
5 https://magnet.xataka.com/que-pasa-cuando/la-isla-de-basura-del-oceano-pacifico-es-en-realidad-16-
veces-mas-grande-de-lo-que-creiamos
6 En qualsevol llibre de geografia general trobareu explicat què és l’efecte Coriolis, i també a Internet: per
exemple: https://www.meteorologiaenred.com/efecto-coriolis.html,
7 Agència de medi ambient d’EUA https://www.epa.gov/ghgemissions/overview-greenhouse-gases
8 Citat per https://ustednoselocree.com/2010/05/26/caso-peor/