CREIXEMENT I EL NECESSARI DECREIXEMENT (3)

Facebooktwitter

NO ÉS LA VIOLÈNCIA FÍSICA QUI SUSTENTA LES CADENES DE L’EXPLOTACIÓ SINÓ LA IGNORÀNCIA I EL MITE DEL PROGRÉS

UN CREIXEMENT DEL 3% ANUAL DUPLICA EL PIB EN 25 ANYS

EL VEHICLE DEL CREIXEMENT ÉS L’ENERGIA I NO POT CRÉIXER INDEFINIDAMENT

Josep Vallhonesta ha estat responsable de comunicació de la Plataforma Pel Dret a la Salut (PDS) i el primer responsable de comunicació de la Marea Blanca de Catalunya. Durant diversos articles ens ha parlat de clima i energia

Aquest article finalitza la sèrie :

http://www.mareablanca.cat/creixement-emergencia-climatica-i-crisis-energetica-1/

http://www.mareablanca.cat/creixement-emergencia-climatica-i-crisis-energetica-2/

Energia abundant i barata

Els científics, historiadors, economistes i sociòlegs han intentat explicar el perquè del creixement dels últims dos-cents anys. En aquest sentit és interessant observar la gràfica següent (1):

En vermell tenim representat el creixement del consum d’energia mundial, i en blau el creixement del PIB que genera. La gràfica ens ensenya com el creixement econòmic es correspon i està relacionat amb la utilització creixent de l’energia, i això gracies al petroli que possibilita rendiments que no donen altres energies —tracció animal, electricitat…— però que també genera gasos d’efecte hivernacle

En definitiva: el creixement és possible quan es substitueix treball humà per energia potent i barata; el què abans feia una quadrilla de gent ara ho fa una simple excavadora.

«La energía de un simple litro de gasolina es prácticamente equivalente a la energía que gasta una persona en un mes trabajando duro (produciendo un cuarto de Caballo de Vapor), y un trabajador americano con un sueldo mínimo puede comprar un litro de gasolina con unos veinte minutos de trabajo. Es decir, una proporción de 600 a 1 (…) Por lo tanto, incluso para un trabajador con un sueldo bajo, la energía ha sido, y es todavía, tan increíblemente barata que prácticamente resulta gratis. De ahí nuestra capacidad para crear una sociedad en la que cualquier persona tiene cientos de esclavos energéticos. Esto es lo más cercano a la energía libre que jamás tendrá el hombre (2)».

En aquest altre gràfic podem veure la relació entre energia i PIB a Espanya (3). En blau l’energia primària i en vermell el PIB. Si ens fixem podem veure com el PIB baixa el 2008, l’any en que es va manifestar la crisi, i com el consum d’energia l’acompanya en la baixada.

Observem el quadre (4) de dalt, són PIB’s anteriors a la crisi de la Covid, i malgrat això, d’estancament econòmic global, de crisis per la zona Euro. Per als EUA és un PIB discret, i sorprenentment molt baix per Alemanya, el motor econòmic d’Europa i per Itàlia.

A la columna “DUPLICA PIB”, tenim el període de temps que tardaria qualsevol economia en duplicar el seu PIB si el creixement anual s’estabilitzés als valors que marca la columna d’“INCREMENT” percentual del PIB respecte a l’any anterior. Com podem veure, per discret que sigui el seu creixement, els EUA només tardarien 31 anys en duplicar la producció, possiblement menys —vorejant els 25— si pogués estabilitzar el creixement a l’òptim econòmic del 3%. Xina, el país que emet més emissions de gasos d’efecte hivernacle en l’actualitat, el duplicaria en 9 anys.

44 països més tenen un creixement per sobre del 5%, entre ells l’Índia (5), i sorprenentment Eritrea, encara que no tant tenint en compte el seu escàs PIB —1.699 milions d’euros— perquè qualsevol mesura econòmica mínimament encertada es rendibilitza molt quan s’està en la misèria.

29 països, per sota de l’1% o amb creixement negatiu com Argentina o Veneçuela.

Però el cas absolutament espectacular és el de Xina. A partir dels anys 70 el percentatge d’increment anual del PIB ha superat 38 vegades el 7%, i entre aquests, 16 per sobre del 10%. Per fer-nos una idea de què representa això cal veure que créixer el 10% vol dir duplicar tot el PIB en 7 anys i escaig: doble de construccions, doble de ciment, de ferro, coure, liti… doble d’alimentació, doble de tractors, maquinaria pesada, trens, avions, vaixells… I potser doble d’energia?

Si estabilitzéssim el creixement dels EUA i Xina, i féssim una projecció cap el futur dels seus respectius creixements, Xina atraparia i sobrepassaria als nord-americans en 15 anys. I si la projecció del creixement de Xina la portéssim fins a final de segle, el seu producte interior brut actual l’hauríem de multiplicar per 188. Absurd, oi? Sí, perquè com deia l’economista francès, Serge Latouche: “Qui cregui que en un món finit, el creixement pot ser infinit, o és un boig o és un economista” (6).

Però no cal anar tant lluny. Aquest 2019 el món va créixer un 2,4%, el pitjor registre de l’última dècada. Amb això el producte interior brut mundial es duplicaria cada 30 anys. I amb la duplicació de la producció, la duplicació de l’energia que genera emissions. Just el moment en què l’IPCC diu que les emissions de gasos d’efecte hivernacle al món s’han d’haver reduït a zero en el 2050. Recordeu que el problema no és el flux d’emissions sinó el que s’acumula en l’atmosfera perquè a partir d’una determinada quantitat de ppm (parts per milió) de CO2equi s’assoleix els 1,5°C i s’entra en un món climàtic molt més advers, de conseqüències conegudes i reaccions imprevisibles i funestes.

¿Estan disposats els diversos estats del món a suspendre el seu creixement econòmic els propers 30 anys?

Pel camí que porten sembla que no. Imaginem però, que fos que sí:

Caldria que les emissions de CO2 d’avui siguin menors que les d’ahir, i les de demà menors que les d’avui. Alguns del càlculs que es van fer el 2015 a París (7), partien de paulatines reduccions anuals perquè fossin del 10% ja el 2025 i que es mantinguessin així fins el 2050. Això només s’aconsegueix de dos formes: amb una catàstrofe planetària —el COVID 19 n’és un exemple—, o amb un programa de decreixement econòmic que canviaria de dalt a baix les formes de vida i civilització construïdes durant milers d’anys. Pensar en això produeix vertigen però no sé si ens hem de plànyer, el nostre món civilitzat no és gaire exemplar i una bona part del planeta té raons per dir que el nostre progrés és la seva misèria. Però vulguem o no, el decreixement s’acabarà imposant perquè:

1) L’esgotament del petroli ja ha començat el seu procés; durarà encara algunes dècades però l’aprovisionament serà cada cop més difícil i generarà tensions, per això es practica el “fracking” com substitutiu del petroli, però de mala qualitat i ruïnós.

2) Les energies “verdes” no són capaces de substituir les energies derivades de productes fòssils perquè no tenen la mateixa taxa de retorn energètic: ni la solar, eòlica, hidràulica… ni l’elèctrica, que pròpiament no és una energia sinó un vector energètic.

3) L’energia de fusió atòmica és una fantasia tecnolòcrata (8).

4) L’estalvi que produeix l’eficiència energètica no resta emissions, al contrari, les suma perquè és novament reinvertida. Ja fa molts anys que la “paradoxa de Jevons” ho explica molt bé.

El decreixement no és cosa d’ecologistes hippies

Ens hauríem de prendre seriosament el decreixement; la forma de vida occidental no és un model a seguir perquè no és exportable al conjunt del planeta, no hi ha prou recursos al món per generalitzar amb èxit la forma de vida europea i molt menys la nord-americana. D’altra banda, perquè nacions senceres abandonin la misèria —sense que el balança energètic és sobrepassi—, cal que d’altres renunciïn a una part dels recursos naturals. Perquè uns pugin el nivell de vida d’altres l’han de abaixar.

Tot això és molt fàcil dir-ho, però molt més complicat portar-ho a terme. No només existeix l’oposició dels qui més tenen, també una part majoritària dels nostres conciutadans occidentals creuen que tenen legítims privilegis que no cal perdre. En realitat, privilegis que els encadenen.

Així doncs coexisteix una doble explotació en vers el ciutadans del nostre món: una física, brutal i despietada als països subdesenvolupats i una altra més subtil al món occidental que, per altra banda no deixa de tenir bosses de misèria i pobresa.

Per més que la coerció sigui ben visible al primer món, no és la violència física qui sustenta les cadenes de l’explotació sinó la ignorància, l’engany, i molt més que l’engany, l’autoengany, el mite del progrés i amb ell la fantasia del creixement infinit de l’economia convencional. La construcció d’un relat amb pretensions científiques al servei del capital.

Vegeu els anteriors articles a:

http://www.mareablanca.cat/creixement-emergencia-climatica-i-crisis-energetica-1/

http://www.mareablanca.cat/creixement-emergencia-climatica-i-crisis-energetica-2/

Notes

1 Gail Tverberg: https://ourfiniteworld.com/2011/11/15/is-it-really-possible-to-decouple-gdp-growth-from-energy-growth/

2 Richard Heinberg, “Se Acabó la Fiesta” (2006) citat per Ramón Duran: El crepúsculo de la era trágica del petróleo http://www.viruseditorial.net

3 Ramos: Dependencia energética en España, citat a http://www.rebelion.org/noticia.php?id=175258

4 https://www.bancomundial.org/es/publication/global-economic-prospects, més https://datosmacro.expansion.com/pib i elaboració pròpia a partir de les equacions de l’interès compost

5 Des del 2003 l’Índia ve creixent per sobre del 5%, amb un màxim del 10,3% el 2010. Pel 2019 en concret un 4%.

6 https://www.eldiario.es/murcia/murcia-y-aparte/anticipemosnos-colapso_132_1242662.html

7 https://ustednoselocree.com/2015/11/27/paris-2015-el-unico-margen/

8 Idòlatres de la tecnologia

Facebooktwitter

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.