Els moviments socials progressistes dels darrers 30 anys. Recordem la historia. L’àmbit de la Salut

facebooktwitter

Pep Martí és fundador de la Marea Blanca de Catalunya i també de la plataforma precedent Pel Dret a la Salut . Soci fundador i membre de la junta del GAPS del Col·legi de metges de Barcelona 1979. Soci fundador del CAPS (http://www.caps.cat) Soci de l’Associació de veïns icomerciants de la Plaça Lesseps, des de 2008. llicenciat en medicina i cirurgia (UB, 1969). Doctor en medicina i cirurgia (UAB, 1980). Metge resident a Ciutat Sanitària Vall d’Hebron (1969). Metge adjunt (1972). Delegat de Serveis de Sanitat i Medi Ambient per a l’Ajuntament de Barcelona (1980-1986). Professor associat (1988-1989) i professor titular de medicina de la UAB (1992-1994). Director assistencial de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron

Els antecedents dels anys 70

Els moviments socials dels darrers 30 anys son algo diferents als dels anys 70, aquells eren contra la guerra dels EEU al Vietnam, el moviment del maig francès, les revoltes als països comunistes (Hongria i altres) de rebuig dels règims comunistes, fins a la revolta popular de l’Alemanya de l’est amb la caiguda del mur de Berlin (1989) i la reunificació alemanya. A Espanya estàvem en plena transició, mor del dictador (1975), a Catalunya les associacions de veïns (amb gran tradició de reivindicacions populars)  i altres plataformes conflueixen en l’Assemblea de Catalunya, amb un programa d’exigència de llibertat, democràcia, amnistia i estatut d’autonomia. Com veiem lluites per problemes locals de cada territori amb valors globals.

La globalització i “el fi de la història”

Amb la caiguda del Mur de Berlin i la reunificació d’Alemanya cau també al mon  el seu referent,  la Unió Soviètica,  de repent ens trobem que l’hegemonia de pensament i econòmica esta tota en mans del model capitalista  començant  a aparèixer  els valors del Neoliberalisme. La globalització econòmica (el poder està ja, cada vegada mes, en les grans corporacions mundials). Amb tot això apareix per ajudar a la globalització  la Xarxa, el World Wide Web (www) (1990) i Francis Fukuyama s’atreveix a publicar (1992) el seu llibre El fi de la història (ha acabat la lluita  d’ideologies)

Els moviments de resistència global

Es en aquest context que apareixen els nous moviments socials dels darrers 30 anys. Al 1994 es dona a conèixer “l’Exercit Zapatista d’Alliberament Nacional” a Mèxic (líders desconeguts). Al 1999  una cimera de la OMC a Seattle es contestada per moviments antiglobalització, al 2000 el mateix a Praga contra la cimera del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, igual que ha Niça, a Barcelona 2001 i a Gènova. Neix el Fòrum Social Mundial (2001) a Porto Alegre amb tres edicions anuals i al 2004 a la Índia. Han nascut els Moviments de Resistència Global. Ara l’enemic son els poders invisibles dels bancs, les multinacionals i els polítics corruptes que  no ens representen (amb tot això la socialdemocràcia s’ha enfonsat per haver abandonat els seus valors: Toni Blair, Felipe Gonzalez)

A més, també al 2001, es fa molt visible un nou problema mundial, l’atemptat a les Torres Bessones i al Pentàgon, amb la coartada de la religió els països poc desenvolupats de l’islam reclamen violentament el seu lloc en el mon. Respostes que encara duren: les mentides d’occident per la guerra de l’Irak, (2003-2011) amb manifestacions massives arreu contra la guerra.

La fallida del capital, la crisi i les retallades

Al 2008 es produeix la fallida de la banca mundial amb la seva recessió, crisi i retallades de drets socials i de l’estat de benestar, aprofitant la teoria del caos. Espanya passa del 11,3% d’atur el 2008 al 19,3% al 2010. Per respondre  a aquests nous problemes surten noves respostes populars: al 2010 la “primavera àrab”  revolta popular laica, exigint democràcia i drets social (Tunísia, Egipte i altres) al 2011 “els Indignats”, comença amb Occupy Wall Street i segueix a 52 ciutats dels EEUU. Al mateix any l’aparició del 15-M a Espanya, com a resposta a la crisi i les retallades socials, denunciant els responsables (els bancs i grans corporacions mundials) i posant en qüestió als polítics (“no ens representen”, “democràcia real ja”). Hem passat a les protestes i reivindicacions globals en aquest mon únic (únic de mercat, comunicació, financer, de cultura de consum  i poder)

Es comú en aquesta nova forma de moviments de resistència i proposta que en general no tenen líders  coneguts, son assemblearis (volen ser democràcia real), volen defensar als de baix, diuen la gran majoria, el 99%, contra la corrupció, contra les desigualtats socials, solidaris amb la diversitat, aglutinen a moviments sectorials existents: pacifisme, feminisme, diversitat de gènere, ecologistes, educació, salut, cooperació, i altres.

En l’àmbit de la salut a casa nostra

A Catalunya, i dins de l’àmbit de la Salut, que es el que conec més d’a prop i en el que he militat com activista des de que em vaig jubilar a l’any 2008, vàrem començar al 2011 creant la “Plataforma pel Dret a la Salut”, de protesta  i defensa, contra les retallades, l’euro per recepta i les privatitzacions de serveis públics. Aquesta Plataforma va donar pas a la constitució de la “Marea Blanca de Catalunya” el 2015, passant de la protesta a la proposta amb el seu Decàleg “Per un autèntic Servei Nacional de Salut” els continguts del qual  varen ser  aportats per varies entitats, i fruit de les discussions i seminaris de molta gent (el CAPS, Dempeus, Pasucat, FOCAP, Defensa de la Sanitat Pública, GREDS-UPF, sindicats, partits, associacions de veïns i territorials, etc) http://www.caps.cat/images/stories/Pel_dret_a_decidir_sobre_la_nostra_salut_i_el_Sistema_Sanitari_de_Catalunya_full.pdf

Quines característiques tenen aquests moviments

Dues característiques diferents: uns son reaccions d’indignació, de sentiments, sobre la situació global en el mon i en el país, exploten amb força, amb consignes imaginatives i globals, “no som mercaderia en mans de polítics i banquers”, “democràcia real ja”. Per aquest motiu la primera fase d’accions solen ser limitades en el temps, no tenen continuïtat directa. Crec que majoritàriament son protagonitzades per gent jove o de mitjana edat, possiblement majoritàries de les classes socials afavorides (universitaris, estudiants, professionals, classes mitjanes). Per contra, hi ha altres moviments, plataformes i accions per problemes concrets o territorials, solen durar mes temps i acabant tenint un programa alternatiu, inclús unes demandes als polítics. Es el cas de la defensa del habitatge, l’educació, les pensions, la salut, problemes ecològics territorials, de gènere,  de immigració, i altres. Aquí l’edat dels activistes es mes variada, hi ha gent gran (antics lluitadors en altres lluites) i amb presencia de la gent dels barris mes desafavorits. Moltes vegades, aquestes lluites “sectorials” conflueixen, a partir de la seva experiència, en coordinació entre elles amb lluites en altres àmbits, passen de lo local a lo mes global.  Sembla que un origen del coneixement es la fam, el malestar, l’opressió, la necessitat i la lluita per superar-ho

El paper dels intel·lectuals

Podríem dir que un intel·lectual es una persona que fa reflexió sobre la realitat i comunica les seves idees amb la intenció d’influir en aquesta realitat social. Defensa uns valors, ideologia i propostes polítiques de pensament i acció. Es ha dir, un intel·lectual pot ser qualsevol persona, no cal ser un científic, ni un professional expert, cal tenir qualitats per conèixer, analitzar i comunicar, hi ha intel·lectuals mes de continguts i altres mes d’estratègies. El que cal tenir molt en compte es que son les persones oprimides o afectades per qualsevol estructura social les que han de liderar les seves lluites, les altres seran persones solidaries, que han d’escoltar, analitzar i parlar molt properes , però no liderar directament.

En fi, els mals es coneixem, els efectes els pateixen sobre tot les persones  més desafavorides, les desigualtats augmenten, els moviments populars de resposta estan presents, inclús hi ha moviments polítics que han guanyat les institucions;  però com es pot avançar cap aquest mon millor, mes comú (dins de la diversitat) amb mes igualtat, llibertat i solidaritat, a partir de la realitat de la globalització i de la invisibilitat dels poders (els que prenen les decisions). Aquest es encara el repte avui, com canviar l’hegemonia social i econòmica?,  de moment cal seguir en el camí de reclutar persones a aquesta visió, seguir amb les lluites i experiències locals, de nova economia i noves formes de democràcia directa, i seguir aprenent en les polítiques municipalistes. Donem per perduts el partits i sindicats “tradicionals”, i el pobre poder dels estats per la transformació. A mi també em podeu dir que soc un somiador, però no soc l’únic, som ja multitud.

Avui. Recuperar l’esperança

La pregunta avui es, existeix realment  lo que en diem un “moviment social de defensa i proposta de un Sistema Nacional de Salut a Catalunya”?

La historia de les Plataformes “pel Dret  a la Salut”, “Marea Blanca”,  “Defensa de la Sanitat Pública”, per “la Accés Universal” i altres, que venen treballant per aquests valors i alternatives polítiques des de fa 8 anys (PDS protesta 2011, Marea propostes 2015) tenen avui una presencia i legitimitat social en la defensa dels seus valors, però han perdut en el temps la seva capacitat de mobilitzacions importants, els seus activistes (persones mes aviat d’edats avançades i de barris desafavorits) segueixen fent activitats sectorials amb poca repercussió general, en les seves reunions periòdiques ja no hi ha la presencia (ni el compromís) d’alguns partits polítics, sindicats majoritaris ni entitats que estaven al principi. Tenen avui, podríem dir, un “logo” adquirit, una legitimitat guanyada, però escassa acció amb poder transformador.

Caldria analitzar més profundament les causes d’aquesta evolució dels moviments socials emergents, el mateix ha passat amb el moviment 15-M igual que va passar als anys 70 amb l’ampli  moviment de l’Assemblea de Catalunya i les associacions de veïns. Entre algunes possibles causes explicatives està la que es possible que quant l’esquerra guanya alguns llocs de “poder” institucional (al Parlament i ajuntaments en aquest casos) els sentiments d’indignació i protesta es fan menors, això unit a la manca d’un nou model de valors (ideologia) i manca de referents, per lluitar per la seva hegemonia, fa que la lluita decaigui.

Però, a més, entre la globalització, ajudada per la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat, que han comportat també les crisis de valors i la pèrdua de drets (l’Estat de Benestar en realitat era l’Estat de Drets Socials) s’ha perdut per molta gent lo mes important, l’esperança de que podem canviar aquesta situació, s’ha perdut també la confiança en els partits, sindicats tradicionals i la política institucional. En aquest terreny creixen els monstres: el populisme, el feixisme i el retorn a la tribu. Per això cal recuperar l’esperança ! Potser el més important avui en els “programes”, més que propostes de mesures específiques, serà tornar aquesta esperança, recrear la consciencia i l’ànim cap a una voluntat col·lectiva (encara que difícil) de treballar per un altre mon de igualtat, llibertat i solidaritat que garanteixi els drets social per a tothom i la consecució del be comú.

facebooktwitter

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *