Fora fons voltors dels serveis públics!

Facebooktwitter

La Plataforma en Defensa dels Serveis Públics exigeix la remunicipalització del SAD i la derogació del Decret 69/90

Reitera la defensa d’un model de serveis de titularitat, gestió i provisió públiques, és a dir, que tot el seu cicle de treball es dugui a terme des de les institucions públiques i amb la participació directa de treballadores i usuàries.

Fa una crida a tots els col·lectius populars implicats en la defensa dels serveis públics a coordinar i intensificar les mobilitzacions de denúncia pública de les polítiques privatitzadores del govern de la Generalitat i dels governs municipals

Remunicipalització del Servei d’Atenció Domiciliària i situació a les residències

El govern de l’Ajuntament de Barcelona, format per Barcelona en Comú i PSC, ha mantingut l’externalització del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) malgrat la promesa electoral de fer realitat la remunicipalització que reclamem des dels col·lectius de treballadores i usuàries en lluita per uns serveis 100% públics, i en particular la Plataforma del SAD de Catalunya i el Sindicat SAD de Catalunya. Dues de les quatre zones en les que es divideix aquest servei públic s’han mantingut en mans de l’empresa privada i falsa cooperativa Suara, coneguda per obligar les treballadores a fer-se’n sòcies sota l’amenaça de no tornar a contractar-les. Les altres dues zones han estat adjudicades a Servisar, una filial de la multinacional Domus Vi, controlada per dos fons d’inversió, el britànic Intermidate Capital Group (ICG) i el francès Sagesse Retraite Santé (SRS), amb seu al paradís fiscal de l’Illa de Jersey.

Tot plegat en plena contradicció amb el protocol antiblanqueig que el govern de Barcelona en Comú va aprovar l’any 2016 i que prohibeix explícitament els tractes amb empreses privades que tinguin vincles amb paradisos fiscals. Així la gestió del 50% d’aquest servei públic ha passat de dues empreses constructores de l’IBEX35 (ACS i Sacyr) a una societat d’inversió opaca. El govern municipal transferirà més de 96 milions d’euros públics a aquesta empresa privada com a part d’aquesta externalització.
Per si això no fos prou escandalós, aquesta mateixa empresa gestiona també residències geriàtriques amb un balanç clarament negatiu. Almenys dues d’aquestes residències han estat investigades per maltractes a les persones residents (Can Buxeres i Jardins de Llíria) i una altra per haver amagat morts produïdes a les seves instal·lacions (Ca n’Amell). Amb data de finals d’octubre, cinc havien estat intervingudes per deficiències en la gestió durant la pandèmia i onze més presentaven problemes greus en recursos i personal. A les deu residències que gestiona a Catalunya hi ha hagut 145 morts per Covid-19.

La situació actual a les residències és igual o pitjor que la del març. A la primera onada de la pandèmia no hi va haver EPIs, ni tests per treballadors i residents, ni prou personal per atendre’ls i es va negar les derivacions als hospitals, encara que se sabia que a les residències no els podrien oferir cap atenció mèdica. El resultat va ser de molts morts en condicions indignes i també contagiats que van sobreviure després de patir una manca absoluta d’atenció, que els ha suposat seqüeles físiques, psíquiques i emocionals. Però el govern de la Generalitat no ha après dels seus errors; parlen molt, però no fan el necessari per protegir la gent gran de les residències ni els treballadors. Tal vegada part d’aquests errors s’explica com a conseqüència dels problemes estructurals del model mercantilista vigent que totes les institucions apliquen en favor dels interessos capitalistes. La priorització del màxim benefici, intrínseca a l’economia de mercat, xoca frontalment amb la cerca de la millor cobertura possible per a les nostres necessitats bàsiques des de la sobirania popular.

Per tot això, exigim:

  1. Remunicipalització dels SAD de Barcelona, i de la resta de municipis de Catalunya, i per tant que s’aturi la concessió de la gestió del SAD Barcelona a Servisar (Domus Vi) i a Suara.
  2. Convenis amb millores laborals per a les treballadores del SAD: contracte indefinit, 37 hores/setmana, augments salarials, millora de ràtios, etc. Computar com a part de la jornada laboral els desplaçaments entre domicilis i del domicili particular a l’oficina per recollir els EPIs o altre material. Professionalització amb
    formació i convalidació d’experiència.
  3. Reconeixement laboral per a les cuidadores familiars que les equipari a les cuidadores professionals mentre el sistema públic no cobreixi tota la demanda d’atenció a la dependència.
  4. Incorporació immediata al Règim General de la Seguretat Social de les treballadores de la llar i les cures. Derogació de la Llei d’Estrangeria.
  5. Priorització de l’atenció integral en el context de les persones dependents adaptant les llars per garantir condicions de vida i de treball dignes. Habitatge públic tutelat amb serveis compartits. Coordinació entre els Serveis d’Atenció Domiciliària, els centres de dia i residències, els Serveis Socials i l’Atenció Primària.
  6. Garantir que a les residències hi ha prou personal per atendre als residents. En aquest moment tenim menys personal gericultor i d’infermeria que abans de la pandèmia, fruit de les vergonyoses condicions laborals, que fan que els treballadors marxin a treballar a la sanitat, que ofereix millors salaris i condicions laborals.
  7. Atenció sanitària pública a les persones dependents i especialment a les usuàries de residències. Exigir responsabilitats a les empreses privades i a les administracions titulars de les residències afectades per la COVID-19. Intervenció pública immediata de les residències afectades.
  8. EPIs i proves de COVID-19 per a treballadores i usuàries de l’àmbit sociosanitari, de cures i de la dependència. Tests setmanals als treballadors de residències, per detectar asimptomàtics i aturar les cadenes de contagis. Quan es detecti un cas positiu, test a tothom, personal i residents.
  9. Aïllar els residents positius fora de les residències, en espais medicalitzats (hotels, espais de nova creació, clíniques, mútues). Les residències són llars, no hi ha equipament mèdic, servei mèdic ni d’infermeria 24 hores ni cap possibilitat d’oferir una atenció mèdica. No poden carregar la gestió d’una malaltia infecciosa als treballadors, que sense formació sanitària es posen en risc ells i les seves famílies, a més d’escampar el virus entre la resta de residents. Rebutgem el pla de la Conselleria de Salut per traslladar residents d’una residència a una altra, perquè no resol res i només serveix per posar el perill els usuaris i treballadors de la residència receptora.
  10. Inspeccions públiques i amb transparència a les empreses adjudicatàries de serveis sociosanitaris. Fi de les concessions si s’incompleix el plec de condicions. Control per part de la comunitat i les famílies. En concret, inspeccions sense preavís i intervenció per part de la Conselleria de Salut de les residències on no es garanteixi l’atenció als residents o s’incompleixin els protocols, també els de les visites.
  11. Creació de les residències i els centres de dia necessaris per cobrir, com a mínim, la totalitat de les llistes d’espera, sigui amb nova construcció, recuperant la gestió i la provisió d’equipaments de titularitat pública o expropiant-ne de concertats o privats. Residències amb un estil de vida més proper al de la llar.

Derogació del Decret 69/2020
Amb el Decret 69/2020, de 14 de juliol, d’acreditació, concert social i gestió delegada el govern autonòmic implementa el que anomena “Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública”, que paradoxalment alberga tota mena d’entitats privades, per continuar desplegant l’agenda neoliberal. Aquest Decret segueix la mateixa línia que la Llei Aragonès, aplicant-la al procés de privatització dels Serveis Socials, i per tant n’exigim la retirada immediata. A més, reivindiquem la necessitat democràtica de consultar els espais d’organització popular i el conjunt de la població en tot allò que té a veure amb la gestió dels serveis i recursos públics i denunciem la política de fets consumats que suposa l’aprovació d’un Decret per escapar al control parlamentari.

Segons marca el Decret, les empreses privades obtindran una acreditació per part de l’administració que les autoritzarà com a proveïdores de la citada xarxa. Aquest mateix plantejament s’ha aplicat al sistema sanitari que actualment és virtualment impossible de fiscalitzar per la multiplicitat de proveïdors públics i privats interconnectats, sovint de manera opaca, i que representa un sobrecost per les arques públiques a causa de l’afany de lucre àmpliament demostrat al llarg de tots aquests anys d’espoli. Amb aquesta acreditació el Decret evita els procediments públics de contractació i fiscalització i permet concedir la gestió delegada a entitats privades sota criteris subjectius donant cobertura legal al nepotisme i al que haurien de ser conflictes d’interès. Així, aquest Decret blinda les il·legalitats i les irregularitats que s’han estat practicant sistemàticament en el procés de privatització d’aquests serveis.

La gestió catastròfica de la pandèmia, amb el cas paradigmàtic dels més de 4.200 morts a les residències, ha deixat més clar que mai el caràcter antisocial de les polítiques privatitzadores que converteixen la nostra salut i les nostres vides en mercaderies per al lucre dels inversors capitalistes i que apuntalen el traspàs de recursos públics a mans privades. Aquesta gestió és conseqüència de la privatització molt majoritària del sector i els Departaments de Treball, Afers Socials i Família i de Salut en són responsables directes juntament amb els empresaris, els inversors i els lobbies privats, en concret la Taula del Tercer Sector, la Confederació, l’ECAS (Entitats catalanes d’Acció Social) i la FEDAIA (Federació d’Entitats d’Atenció i Educació a la Infància i a l’Adolescència), així com empreses de l’IBEX35 com OHL ACS i Sacyr, i també fons d’inversió a través d’empreses com Domus Vi. Els beneficis que obtenen aquestes entitats passen per la precarització de les condicions laborals i dels recursos materials dels serveis que gestionen, és a dir, per la pèrdua gradual de drets socials i de qualitat assistencial per a les usuàries i de drets laborals per a les treballadores (congelació de convenis, hores no remunerades, contractació per sota de la categoria laboral exigida, horaris canviants, dificultat de conciliació, etc.). L’explotació laboral i social, consentida per les administracions i continuada en el temps, és exercida de manera especialment dura sobre aquest sector de cures i de conservació de la vida, on treballen molt majoritàriament dones, moltes d’ètnies i procedències diverses. Per això volem remarcar la contradicció flagrant entre les declaracions institucionals de caràcter feminista i antiracista dels diferents governs i la seva pràctica política que sosté l’explotació i la violència estructural directa sobre aquests col·lectius.

Des de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics cridem a tots els col·lectius populars implicats en la defensa dels serveis públics a coordinar i intensificar les mobilitzacions de denúncia pública de les polítiques privatitzadores del govern de la Generalitat i dels governs municipals que com l’Ajuntament de Barcelona contribueixin a aquest model mercantilista. En concret, farem corresponsables d’aquest Decret tots els grups polítics que no en reclamin explícitament la retirada i en denunciem específicament els següents aspectes concrets:

  1. No elimina la diferència salarial d’1 a 9 existent en el sector. Mentre algunes treballadores, principalment dones i migrants, cobren el salari mínim interprofessional de 13.000€ bruts anuals, alguns gerents d’algunes entitats del Tercer Sector podran seguir cobrant 9 vegades més, fins a 119.000€ bruts anuals.
  2. No prohibeix els mecanismes lucratius que utilitzen algunes falses fundacions i cooperatives per enriquir-se amb diners públics. Un exemple són les UTE (Unitat Temporal Empresarial) o les empreses S.L. associades a fundacions que els permeten obtenir beneficis a través per exemple dels béns immobles que tenen en propietat i que es lloguen a si mateixes, amb diners públics i a preus desorbitats que en alguns casos han arribat a multiplicar per cinc el preu de mercat, per ubicar-hi centres de menors, cases d’acollida, etc.
  3. Als apartats 14b i 14c on s’hauria de recollir l’obligació de garantir una sèrie de criteris de bones pràctiques, bones condicions laborals, responsabilitat social, etc. únicament s’hi indica que “es poden tenir en compte els següents criteris”. Són per tant criteris completament opcionals i en cap cas d’obligat compliment.
  4.  A l’article 16 s’obre la porta a convocatòries a dit, sense concurs públic. Això consolida i simplifica la pràctica habitual d’elaborar convocatòries públiques amb l’objectiu d’assegurar que les guanya l’empresa desitjada.
  5. A l’article 23 s’obre la porta a que les entitats privades puguin cobrar pels serveis que presten com si fossin administració pública.
  6.  A l’article 24 no es defineix cap control sobre la sobreocupació de places que poden practicar algunes de les entitats que gestionen centres residencials. Per exemple, poden cobrar a l’administració més d’una plaça per un únic llit aprofitant que l’usuari es troba de vacances, fugat o ingressat per malaltia o per instal·lar
    matalassos plegables en zones comunes.

Per acabar, reiterem la nostra defensa d’un model de serveis de titularitat, gestió i provisió públiques, és a dir, que tot el seu cicle de treball es dugui a terme des de les institucions públiques i amb la participació directa de treballadores i usuàries. Un model feminista, integral, interdisciplinar i coordinat, d’accés universal i fonamentat en la sobirania popular. Sabem que aquest model permet garantir les millors condicions laborals i la millor atenció. Cal municipalitzar i nacionalitzar  serveis i recursos per cobrir les necessitats del conjunt de la població de manera vertaderament pública. Cal per tant també el finançament mitjançant una banca pública i un nou model impositiu que redistribueixi la riquesa a través d’aquests serveis i recursos públics. Diem no a les privatitzacions i en general a qualsevol forma de desviament de recursos públics cap a qualsevol negoci privat: externalitzacions, mal anomenades col·laboracions publicoprivades, societats d’economia mixta, fórmules de consorci, concerts econòmics, etc.

La mercantilització, imposada per la classe capitalista, sotmet els serveis al criteri del màxim benefici i la mínima despesa, cosa que precaritza les condicions laborals i empitjora l’atenció a les usuàries. A més, impedeix la participació en la gestió del personal, les usuàries i la població en general.

REVERTIM LA PRIVATITZACIÓ DELS SERVEIS SOCIALS.

PER UNA ÚNICA XARXA DE SERVEIS SOCIALS DE TITULARITAT, GESTIÓ I PROVISIÓ PÚBLIQUES. 

Facebooktwitter

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.