El CatSalut ha publicat recentment la Instrucció 05/2019(1), en vigor des del novembre de 2019: “Actuacions per evitar el frau de llei en l’ accés a l’assistència sanitària amb càrrec al CatSalut i per rescabalar despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic”.
Entre tant, també ha redactat un el projecte de reglamentpel qual es desplega la Llei 9/2017, de 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut.
Aquesta instrucció junt amb el reglament suposen una escabetxina contra el que entenem que és la sanitat pública UNIVERSAL pel que respecta a l’accés al Sistema Nacional de Salut i expliquem per què.
A la Llei 9/2017 del 27 de juny, que va ser aprovada al Parlament de Catalunya indica que tenen dret a la sanitat pública:
a) Les persones empadronades en un municipi de Catalunya.
b) Les persones que acreditin l’arrelament a Catalunya mitjançant els criteris que es despleguin per reglament i que han de tenir per objecte donar accés a l’assistència sanitària, amb càrrec a fons públics, a persones i col·lectius en risc d’exclusió social.
El reglament, a més de regular l’anterior, també ho fan sobre el tema de l’accés a les urgències sanitàries de persones no residents a Catalunya, o el que és el mateix, persones que no tenen padró, i de les aportacions farmacèutiques.
L’empadronament
El primer requisit, el padró, entenem que no hi ha més cosa a dir, excepte que els ajuntaments haurien de facilitar el padró a tota persona que hi visqui a la seva població, independentment que hi tingui habitatge estable o no.
En la Instrucció, intenten regular l’«empadronament en frau de llei», quan aquesta competència la tenen els ajuntaments, tot i que a nivell individual es permet la denúncia (nens que han empadronat per poder accedir a determinat centre escolar) . Els ajuntaments han de vetllar per la veracitat de les persones que hi viuen en llurs poblacions, i l’empadronament en frau de llei, en tot cas, hauria de ser atès en el codi penal o justícia versemblant, si és fa amb finalitats lucratives i no de salut. Però part d’aquesta instrucció ha estat dissenyada amb la finalitat de poder rescabalar despeses en cas de denegació de la targeta sanitària o de no tenir-la. Nosaltres entenem que una llei és superior a una instrucció, en la prelació de normes i rangs. I la llei del 2017 ho diu clar «Les persones empadronades en un municipi de Catalunya» i no deixa la frase oberta a cap posterior desenvolupament normatiu.
Ho veiem en les següents línies de la Instrucció, que considera frau de llei:
- Que la persona hagi viatjat recentment, en els darrers tres mesos, del país d’origen a Catalunya.
- Que la persona patís amb anterioritat la malaltia que ha comportat l’atenció.
- Que la persona no hagi acreditat ser titular de cap contracte de treball, contracte de subministrament (aigua, gas, electricitat, etc.), contracte de lloguer o qualsevol altra document idoni per acreditar el caràcter de residència habitual, subscrit a l’Estat, amb anterioritat a la data d’empadronament.
Probablement el títol de la Instrucció de CatSalut hauria de ser “com transformar una persona migrant administrativament irregular en una persona delinqüent a través d’una normativa”.
A la Instrucció,sobre l’empadronament hi trobem,
- En el cas que existeixin indicis que els documents presentats per a l’empadronament siguin falsos, cal fer les corresponents actuacions i presentar la corresponent denúncia a la Fiscalia o als Mossos d’Esquadra.
L’arrelament
Segons la llei de 2017, “les persones que acreditin l’arrelament a Catalunya mitjançant els criteris que es despleguin per reglament»
A la Instrucciósobre l’arrelament hi trobem,
- En el cas que existeixin indicis que els documents presentats per a l’arrelament siguin falsos, cal fer les corresponents actuacions i presentar la corresponent denúncia a la Fiscalia o als Mossos d’Esquadra.
D’aquesta manera la Instrucció amplia les competències laborals dels treballadors sanitaris i de gestió i serveis públics en eines de control policial i de denúncia.
L’esborrany de l’esmentat reglament no només inclou els aspectes de la instrucció ja aprovada sinó que aguditza encara més la dificultat d’accés a la sanitat pública. En aquest reglament els col·lectius en risc d’exclusió social han d’acreditar la condició de ser residents o d’arrelament sigui amb contractes que hagin tingut, amb visites mèdiques demostrables, etc, a través dels serveis socials de centres del SISCAT i ser «oficialitzats» com a persones sense recursos en els departaments competents (…) abans de dos mesos de sol·licitar la targeta sanitària. Una vegada feta la seva sol·licitud, el CatSalut pot resoldre en tres mesos. Si sumem mesos en adonem de l’absoluta dificultat per aconseguir allò que la majoria de les persones volem, sanitat pública, universal, de qualitat i amb equitat.
El reglament fa una gran retallada i deixa els nens i joves, fills i filles de migrants fora de tota cobertura sanitària, excepte que estiguin acollits en centres tutelats. Les dones embarassades migrants també han de certificar la seva insuficiència econòmica per ser ateses en la sanitat pública i només les atendrien en qüestions relatives amb el seu estat.
Accés a les urgències
L’accés a les urgències de les persones no empadronades, entenent que «la persona atesa es troba en situació insuficiència de recursos econòmics si la seva renda és inferior al valor de l’indicador de renda de suficiència de Catalunya» marcat al voltant de 600€. El departament de Salut considera que una persona que rep uns ingressos superiors a 600€ mensuals pot fer front a una factura d’urgències que pot arribar a superar els 300€. Novament, ni dret a la salut ni drets humans d’un suposat Departament d’Esquerres.
Aportació farmacèutica
Quant a l’aportació farmacèutica passa el mateix, cal que els col·lectius vulnerables sol·licitin la seva exempció, i només els nens i joves tutelats, les persones que cobren la renda garantida o les que pateixen malalties de llarga durada i/o cròniques amb un reconeixement de discapacitat i de la seva situació econòmica. Una vegada resolta l’exempció del pagament de medicaments, anualment s’ha de renovar la seva demanda d’exempció. Traduït: nova sol·licitud, nou pas enrere, nova presa de pèl.
El Departament de Salut tracta com a col·lectiu vulnerable econòmicament aquell que la seva renda bruta anual de la unitat familiar sigui igual o inferior a 1,3 vegades l’indicador de renda de suficiència de Catalunya (IESC).
Una mica d’història
Però fem una mica d’història. L’any 1986 es crea la Llei General de Sanitat(3), que permetia l’accés a l’assistència sanitària només pel fet de viure en territori espanyol, amb aquesta llei es va cobrir amb sanitat pública del 77% de la població al 95% a l’any 1995. En un dels seus articles especifica que
«Són titulars del dret a la protecció de la salut i a l’atenció sanitària tots els espanyols i els ciutadans estrangers que tinguin establerta la seva residència en el territori nacional”.
Posteriorment la LOSC, Llei 15/1990 d’Ordenació Sanitària(4) va permetre fer comerç amb la salut de les persones, però la gran tisorada va esdevenir de les mans del Partit Popular amb la normativa d’exclusió sanitària «Reial decret llei 16/2012, de 20 d’abril(5), de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i la seguretat de les seves prestacions», que va afectar principalment les persones migrants administrativament irregulars. La PASUCat i JoSíSanitatUniversal van presentar l’any 2018 el seu informe(6) “6 anys d’exclusió sanitària: l’impacte del Reial Decret Llei 16/2012 a Catalunya” on van denunciar 375 casos d’exclusió sanitària que van detectar des de l’any 2013 fins el 2018, i van apreciar aquest greuge com la punta de l’iceberg de l’’exclusió sanitària a tota Catalunya.
L’any 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei 9/2017 del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut(7). A nivell estatal es va aprovar el Reial Decret-llei 7/2018, de 27 de juliol, ambdues normatives van ser la resposta davant l’exclusió produïda per el Reial Decret-llei 16/2012, de 20 d’abril. Tot i que han passat ja gairebé DOS ANYS I MIG d’aquesta llei, aquesta no ha estat mai reglamentada i no és fins fa poques setmanes que el Departament de Salut ha fet pública la proposta de reglament de la llei (encara en debat).
Normatives de Salut: tòxiques
La Llei 9/2017 del 27 de juny, d’universalització de la sanitat catalana diu que «permet donar servei a tota la població, sense exclusions, en tots els àmbits de la medicina –en medicina preventiva, curativa, rehabilitadora i pal·liativa i en promoció de la salut– i en totes les etapes de la vida». Com veiem, amb la instrucció 5/2019 i el Projecte de decret pel qual es desplega la Llei 9/2017 (el reglament), la llei de 2017 es queda en foc d’encenalls. Es rebaixa el plantejament de la universalitat a la inequitat. El Departament de Salut, encapçalat per la Sra Alba Vergès encara va més enllà en el seu concepte distorsionat d’universalitat.
Ens podem preguntar per a què serveix qualsevol reial decret, qualsevol llei d’universalització si sobre el que entenem referent a la universalització no és el mateix que el que entenen molts polítics. Cal recordar les paraules de la Organització Mundial de la Salut (OMS) «la joia del grau màxim de salut que se li pugui aconseguir és un dels drets fonamentals de tot ésser humà, sense distinció ètnica, religiosa, ideològica política o condició econòmica o social». La salut és un bé humà fonamental i per tant cal que els governs vetllin perquè així sigui.
Amb aquestes normatives es barregen conceptes «risc d’exclusió social i vulnerabilitat econòmica» i el que menys els importa són les persones doncs la qüestió és si paguen o no, i si no poden pagar hi posen mil impediments o directament se les marca amb que infringeixen la norma.
Difondre la idea de què les persones més vulnerables, persones migrants malaltes i/o aquelles amb majors necessitats cometen frau de llei, abusen o sobreutilitzen els serveis és profundament fals i racista, alhora que genera desigualtats i discriminacions. Probablement assenyalar les persones com a defraudadores del sistema (sense que ho siguin) per endurir els requisits d’accés a la sanitat pública si que és un frau de llei, un frau a la democràcia i un frau social i econòmic. També ho és prioritzar els interessos d’altres agents privats que formen part del sistema sanitari, que volen soscavar el nostre sistema sanitari públic. Què entremaliades són algunes paraules dites i escrites per alguns polítics!
La sanitat pública, universal, de qualitat i d’equitat ha d’estar present en la vida de tots i de totes perquè també és una qüestió de salut pública. Només cal pensar en algunes pandèmies…
Cal aclarir que la sanitat pública la paguem entre tots i totes en adquirir menjars, aigua, roba, productes, rentadores, i que per tant, el suport econòmic de la nostra sanitat pública el donem entre totes i tots, migrants i no migrants, dones i homes, gent gran i nens i nenes.
Des de la Marea Blanca de Catalunya rebutgem enèrgicament aquesta Instrucció i el reglament de la Llei 9/2017 i emplacem al Departament de Salut a treballar per la Sanitat Pública, Universal, de Qualitat i amb Equitat.
(1) https://catsalut.gencat.cat/ca/detalls/articles/instruccio-05-2019-00001
(2) https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2018-10752
(3) https://www.boe.es/buscar/pdf/1986/BOE-A-1986-10499-consolidado.pdf
(4) https://portaljuridic.gencat.cat/ca/pjur_ocults/pjur_resultats_fitxa/?documentId=48426&action=fitxa
(5) https://www.boe.es/buscar/pdf/2012/BOE-A-2012-5403-consolidado.pdf
(6) http://lapasucat.blogspot.com/2018/10/informe-6-anys-dexclusio-sanitaria.html
(7) https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es-ct/l/2017/06/27/9
