El passat 12 de juliol els lectors de El País varem poder gaudir d’un article interesantíssim : La salut: una qüestió de sentit comú. Aquest article a la secció de Tribuna va ser escrit per Juan M. Pericàs http://cat.elpais.com/cat/2016/07/12/actualidad/1468349079_698456.html .
Qui és Juan M. Pericàs ? Doncs és un metge especialista en Medicina Interna-Malalties Infeccioses a l’Hospital Clínic de Barcelona. També és investigador col·laborador de GREDS-EMCONET (Grup de Recerca en Desigualtats en la Salut – Employment Conditions Network de la Universitat Pompeu Fabra). Però si aquest és el seu costat acadèmic i professional, cal destacar que per una banda participa en l’Eix de Salut de Barcelona En Comú i per altre es troba vinculat al col.lectiu de Resistència Clínic (abans Tancada Clínic). El passat 12 de març de 2016 va intervenir en nom d’aquest col.lectiu en la II Assemblea de la Marea Blanca de Catalunya que es va celebrar a la Sala d’Actes de l’Hospital de Mataró . Podeu seguir la seva intervenció:
Aprofitem doncs per a reproduïr l’article en una versió una mica més llarga que la publicada, ja que va més enllà de les 500 paraules habituals, però que realment esdevé important per ser la versió originaria de l’article publicat. Amb tos vosaltres, Juan M. Pericas i La salut: una qüestió de sentit comú
No és gens senzill copsar els matisos dels gestos i maniobres polítiques que esdevenen al bell mig d’un escenari convuls, com ho és una campanya electoral, especialment quan aquesta reedita una contesa recent amb un evident canvi en la correlació de forces dels actors en pugna. Els mateixos actors polítics en són ben conscients i ho aprofiten per pujar la veu o dir paraules gruixudes enmig d’un oceà d’ambigüitat en el què es mesclen aigües d’escepticisme i de manca de receptivitat; una mala maror que predisposa als mariners a escoltar els cants de sirenes mentre les naus es veuen sotmeses a vaivens, profunds de vegades, d’altres només epidèrmics, però molt sorollosos en la “superfície mediàtica”. La reedició de la història com a farsa no preocupa als protagonistes del teatre electoral. Ans al contrari, es mouen còmodament travessant la boira d’aquest interregne farcit de monstres, fills del somni de la raó, que aprofita l’excepcionalitat electoral per anar-se’n de vacances.
En una campanya electoral centrada en el previsible bon resultat d’Unidos Podemos i els pactes a què pot donar lloc el 27-J, la cortina de fum rere la què s’havien amagat fins ara els protagonistes de la coalició Junts pel Sí s’ha esvaït, forçant-los a prendre postures que els delaten. La baixada de la pressió independentista al carrer i als mitjans, i la decisió d’ERC de no repetir l’acord amb CDC a nivell local, han portat als seus caps visibles a marcar una trajectòria que pensen que els hi convenia projectar dins l’àmbit català aprofitant les eleccions espanyoles. La maniobra més visible i sobreinterpretada ha estat la recent “renovació” de CDC.
En l’àmbit de la salut, els dos exemples més evidents d’aquestes declaracions extemporànies, que busquen alhora deixar empremta i passar relativament desapercebudes, són les que han emès en el lapse de les últimes 96 hores el Conseller de Salut i el número un a les llistes per al Congreso de los Diputados per CDC, Francesc Homs. L’experiència britànica ens mostra com empènyer el sentit comú a través de think tanks i dels mitjans de comunicació és imprescindible per a desposseir un país dels seus drets tot i convencent-lo que és pel seu bé. A finals del anys setanta, a la mateixa Thatcher no se li hagués ocorregut atrevir-se a plantejar privatitzar el sistema nacional de salut (NHS) de forma massiva, cosa que han defensat alegrement els diputats laboristes durant les últimes dues dècades. El pilar central del sentit comú s’havia desplaçat. A Catalunya, això s’està preparant des de fa més de tres dècades i ara estem participant en la batalla definitiva en la què a la consciència col·lectiva es pot acabar implantant que no tothom té el mateix dret a la salut i que pagar per obtenir una millor assistència sanitària, fins i tot utilitzant els mateixos recursos que paguem entre tots i totes, és legítim. La gran majoria dels mitjans estan estirant de la corda pel costat dels que volen treure’n profit econòmic de la malaltia del poble català, així com els lobbies farmacèutics, que han exercit una pressió brutal sobre el pensament mèdic, fins al punt que han convertit el Col·legi de Metges pràcticament en una corretja de transmissió dels seus interessos i als professionals, amb notables excepcions, en peces automatitzades sense opinió pròpia i paradoxalment disposades a defensar emfàticament la veu del seu amo. Els governants catalans, també amb excepcions honroses, han estat de la mateixa manera a l’altre cantó de la corda des de fa molt temps.
En una entrevista a El País publicada el passat 19 de juny, el Conseller afirmava el següent: “No volem prohibir l’activitat privada dels operadors públics perquè és una font de finançament a la què no podem renunciar. En aquests moments hi ha molts proveïdors públics que quadren el seu pressupost gràcies a aquesta activitat privada. El que hem de fer és regular-la bé per minimitzar els riscos d’equitat que aquesta activitat genera”. Com és això? On estan les xifres concretes que sostinguin l’afirmació de que globalment la pública “quadra pressupostos” gràcies a l’activitat privada? Què vol dir quadrar pressupostos? Sabem perfectament que fa més de trenta anys que les modificacions del model català han perseguit que la part pública inclogui activitat privada i depengui d’aquesta, però no volem d’un suposat polític “progressista” que ens expliqui quin és l’status quo, sinó que acompleixi la seva paraula i generi un sistema equitatiu i sostenible. Així doncs, tampoc volem que se’ns insulti, com a usuaris i pagadors, i per tant fideïcomitents del CatSalut, amb enganyifes tan penoses com la de regular bé “l’activitat privada per a minimitzar els riscos d’equitat”. Això com es fa? Atorgant-li la compatibilitat per a exercir alhora activitat pública i privada al Director General de l’Hospital Clínic, ara al punt de mira per Barnaclínic? Sembla que això és el que pensa l’il·lustre Conseller.
No podem negar que posar Comín al capdavant de la revolució passiva (reaccionària) en salut, de la jugada lampedusiana per antonomàsia, fou molt intel·ligent. Perquè la part s’està fent passar pel tot. És més, d’una part del discurs i una idea difusa de la forma (física i en tracte) s’està implantant al sentit comú que la voluntat de Comín és “desprivatitzar el sistema sanitari”, com ell diu de sí mateix. És evident el cinisme de Comín, que com a llicenciat en filosofia ha llegit a Kant, Locke i Rousseau i per tant sap que ens enganya quan ens vol fer creure que ens tracta com agents madurs d’una relació fiduciària establerta a la Constitució, individus responsables amb veu i vot, capacitat d’informar-nos i d’exigir dels nostres representants que persegueixin el bé comú i no el de determinades elits. L’altre títol, tanmateix, el de professor a ESADE, ens hauria de fer entendre per què un individu autoproclamat d’esquerres pot caure en oxímorons tan descarats com el de garantir l’equitat, que no és un terme econòmic sinó principalment ètic, en un ambient privatitzat. És com si repetís les paraules dels estendards de la “Tercera Via”, hores d’ara tan clarament fracassada, de la necessitat d’un “capitalisme amb rostre humà”. De fet, què és si no el mateix Conseller? No és la cara amable d’uns interessos empresarials que mantenen els beneficis de les seves empreses molt per davant de l’equitat, la salut o la perspectiva vital dels i de les catalanes?
Les declaracions recents del Sr Homs al COMB, que en poques paraules va venir a dir que sense sanitat privada és impossible que sobrevisqui el sistema sanitari públic, no ens sorprenen perquè sabem a qui representa. Ell no ho amaga, però també insulta als catalans perquè està excloent del seu discurs a una majoria social. Quan diu “el nostre model és la tutela pública, prioritat pel ciutadà i qui presti el servei pot ser d’iniciativa pública, social o privada, no sent fonamental qui presta el servei”, enganya a una part dels catalans fent servir el subterfugi d’una teòrica “sanitat social sense afany de lucre” i amb les mateixes paraules deixa de dirigir-se a una gran majoria social. Per què? Doncs perquè el concepte de “ciutadà” que manega Homs en el seu exigu repertori no té res a veure amb la universalitat, els drets humans, la capacitat de fer que els governants s’hagin de sotmetre, els hi agradi o no, a rendir comptes als seus “caps”, que no són altres que nosaltres, el poble. Per a ell, ciutadà vol dir que has de tenir la sort de no haver-te de preocupar de les qüestions de supervivència bàsica, no perquè l’Estat se n’encarregui, sinó perquè has nascut a una “bona família” o ets “raonable” i dediques una gran part del teu temps vital i la teva salut a sotmetre’t a les ordres d’un tercer i acceptes, entre d’altres coses, que quan la teva salut empitjori, molt probablement per qüestions relacionades amb el teu treball o situació social, tornis a pagar perquè t’atenguin a un hospital. Si no t’ho pots permetre o no t’empasses l’engany, llavors no ets un ciutadà per al diputat Homs. Què som?
A tots ens preocupa la nostra salut, la pròpia i l’aliena, perquè sense un sistema sanitari realment públic, equitatiu i de qualitat ningú no té cap garantia. Així doncs, no deixem que ens imposin el seu sentit comú.