La vaga de La Canadenca Aprendre de la historia

facebooktwitter

 Avui Primer de Maig és un bon dia per a recordar una de les fites més important en la lluita de la classe treballadora al nostre país, fruit de la solidaritat. Pep Martí , fundador de la Marea Blanca de Catalunya ens ho apropa

La vaga de La Canadenca és la història d’un episodi important de la lluita d’interessos de dos classes socials, la classe obrera i la burgesia, una història d’herois i de violència que ara ha complert 100 anys.

Al gener de 1919 quan l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro , filial de la Barcelona Traction Light and Power (coneguda per «La Canadenca» per ser de capital canadenc), va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, i la direcció de l’empresa respongué amb l’acomiadament de vuit dels treballadors afectats. 

5 de febrer, la resta del personal de facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l’empresa fou l’acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d’altres seccions. Aleshores els treballadors del departament de Producció i Distribució es van solidaritzar amb els acomiadats,

8 de febrer la vaga era gairebé total a l’empresa.

10 de febrer, la direcció de La Canadenca va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia.

 21 de febrer, el Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de GasFerrocarril de Sarrià a Barcelona i Societat General d’Aigües).

El dia 23 els treballadors ocupen l’empresa, dia que és el tret de sortida per a l’extensió de la vaga de solidaritat a altres sectors de la ciutat (els primers són a les companyies del gas i les elèctriques). L’historiador Xavier Diez cita a la seva obra l’anarcosindicalista Salvador Seguí: Les apagades parcials, que al principi podien generar incomoditat, aviat esdevenen gairebé totals. I això comença a inspirar veritable terror entre la burgesia. Les nits fosques i silencioses, acompanyades d’alguns episodis violents i de la presència inquietant de treballadores desocupades i ressentides, desfermen el pànic entre les classes benestants. Moltes veuen en les apagades el senyal d’insurrecció que ja s’ha viscut a Petrograd, o els recorden la por dels inquietants dies de la que van anomenar Setmana Tràgica de 1909, en què la destrucció i la crema d’edificis religioses féu presagiar que podria passar el pitjor

Sense electricitat, el transport es paralitza. Això dificulta els proveïments i dificulta o impossibilita el treball en fàbriques, magatzems o oficines. Per a la burgesia, atemorida, la vaga, limitada en un principi, s’encomana imparablement com una infecció. La resposta del Govern Civil i la Federación Patronal davant aquesta evident pèrdua de control de la situació va consistir en redoblar la intransigència, fet que s’expressa amb l’empresonament d’entre 3.000 i 4.000 vaguistes militaritzats al «castell maleït», com anomena Joan Montseny al castell de Montjuïc. I tanmateix, la repressió atia la determinació del conjunt de les treballadores.

L’1 de març, les companyies d’aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Mostra d’aquesta evident impotència de les autoritats és l’establiment del que s’anomena la «censura roja» Els treballadors de les rotatives es neguen a imprimir els bans dictats des del govern militar. Tampoc no accepten informacions desfavorables als vaguistes des de la premsa conservadora.

Era ja evident la pèrdua de control per part de les autoritats:

El 6 de març decideixen acomiadar tots els vaguistes (pràcticament la majoria dels treballadors barcelonins). L’absurditat d’aquest fet implica que, entre les acomiadades, les empresonades i les actituds de cruent repressió ja no queden interlocutors ni espais segurs per establir un marge de negociació ni un mínim de diàleg. La patronal busca una victòria absoluta i l’únic que obté és l’escenificació que ha perdut els papers, l’evidència que la seva autoritat es troba més que minvada, ja que no té pràcticament ningú a qui manar i que el seu rol és cada vegada més qüestionat, també entre els seus rengles. I que, a més, ha exhibit una gran miopia a l’hora de valorar les forces de la CNT o d’abordar els problemes amb un mínim d’objectivitat.  El mateix Estat, el Govern i la monarquia estan més que preocupats per una possible extensió del conflicte a fora de la capital catalana. I decideixen intervenir. El cap del govern, Romanones, destitueix el governador civil i l’emissari especial plenipotenciari, el subsecretari de presidència José Morote, el qual, juntament amb el nou governador civil, Carlos Montañés, obliga a Lawton a acceptar la seva mediació.

14 de març fa seure, a la seu de l’Institut de Reformes Socials, patronal i treballadors. Atès que el conflicte ha fet esclatar les posicions més maximalistes dels treballadors i ha convertit la mobilització particular en una mobilització general, decideix legislar unilateralment. Això fa posar punt final a la vaga.

Entre les mesures immediates, allibera bona part dels presos (especialment el comitè) i dialoga amb els dirigents de la CNT, sobretot amb Salvador Seguí. I concedeix un seguit de mesures immediates. La més espectacular és l’acceptació de la jornada màxima de vuit hores (primer per al sector de la construcció i poques setmanes després, al mes d’abril, per a totes les treballadores espanyoles, amb la qual cosa Espanya esdevé el primer estat que assoleix per llei aquesta fita). També es decreten increments salarials, la readmissió dels acomiadaments, l’alliberament dels presos i l’acceptació de la capacitat legal de negociació dels sindicats.

Però el 24 de març, degut als endarreriments de les promeses del final de la vaga la CNT comença altre cop la vaga, que es contestada per les autoritats amb l’estat de guerra, l’exercit al carrer i conduint els tramvies, i per la patronal amb el tancament d’empreses i la creació de cossos paramilitars armats contra els sindicalistes.

La patronal crea també els “sindicats lliures” i apareix el “pistolerisme” dels anys 20. El governador Martinez Anido aplica la “llei de fugues” en aquest períodes hi ha uns 200 morts (17 patrons, 17 directors o encarregats, 3 agents de l’autoritat i 154 obrers) entre ells en Francesc Layret (1920) advocat laboralista, en Ramon Archs (1921), i en Salvador Segui (el “Noi del Sucre”) (1923). Al final el Primo de Rivera fa el cop d’estat que liquida el sistema de la “Restauració”

Com ha es pot explicar aquesta historia de conflictes de les classes populars de 1917 al 1923?

Cal tenir en compte el context internacional: El triomf de la revolució Russa al 1919 i el final de la primera guerra mundial, que comportar una gran crisi econòmica a Espanya,  a Catalunya tanquen 140 empreses tèxtils. Pobresa atur i precarietat laboral.

Per altre banda la creixent organització i lideratge sindical de la CNT, sindicat anarcosindicalista, que es fa hegemònic en el mon obrer en el seu Congrés de Sans.

28-30 de juny de 2918 la CNT es reuneix en l’anomenat Congres de Sants, 158 associacions obreres (sindicals, regionals, culturals, etc) representant 75.000 afiliats. Acorden importants mesures organitzatives, estratègiques i d’acció. Aprovació de  nous estatuts passant de sindicats d’ofici a sindicats industrials, sindicació femenina, escoles racionalistes, jornada de 8 hores, salaris mínims, i altres.

Important el paper de lideratges de Salvador Seguí el Noi del Sucre”, Martí Barrera, Joan Peiró, Angel Pestaña.

Es la historia d’una derrota? No, es la historia d’una correlació de forces i hegemonia econòmica, cultural i política d’aquells moments, com va ser posteriorment la derrota republicana del 1936 en front del poder superior de les armes. Però segur no inútil, es una història d’organització i acció per la dignitat, la llibertat, la igualtat i el be comú. Es varen aconseguir victòries importants en les condicions laborals que s’han consolidat, una historia de lluita, de generositat i de lideratge per part de les classes explotades, una història més cap a la utopia. De tot en podem aprendre.

Avui les classes enfrontades al poder del capitalisme especulatiu, son els “precaris”, les dones, els joves, el emigrants, els exposats a la degradació del medi, que han de confluir en les seves lluites sectorials cap el necessari canvi de model econòmic i social, i cap a una nova hegemonia cultural.

facebooktwitter

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *