Com la majoria de països, Bèlgica es va veure molt afectada per la pandèmia. Les autoritats polítiques van minimitzar inicialment el perill i l’impacte potencial de la malaltia a la població població, fins i tot arribant a descriure-la com “una grip lleu”. Aviat es va fer evident que el país no estava preparat per fer front a aquestes situacions. En la salut sector assistencial, la flexibilitat i l’equipament, així com el personal, van ser inicialment insuficients per atendre les escala de les necessitats o posar en marxa les mesures de protecció individual i col·lectiva necessàries. En institucions per a la gent gran, la decisió de convertir-les en autèntiques fortaleses aïllant-les de l’exterior pero no va impedir que el virus entrés. Sovint passava a través del personal que entrava i sortia residències per a gent gran.
El personal, mancat de formació i protecció adequadaequips, es van convertir en gran part en agents de contaminació,que ha comportat un autèntic trauma professional col·lectiu. Aïllament de l’exterior i dins de l’hospital propi, procedent de l’accés reduït a la comunitat compartida àrees, va provocar la síndrome de “falla de creixement” amb la gent gran, que van perdre tot el gust per la vida i es van deixar morir. El la saturació dels serveis hospitalaris va provocar l’establiment de prioritats formals o informals, limitant l’hospitalització de pacients molt grans per centrar-se en els joves.
Durant la pandèmia, la meitat de les morts es van produir a les residències d’avis, un sector molt penetrat interessos comercials, en particular grups multinacionals. Els hospitals també van haver de fer front a l’escassetat de recursos (equips de protecció, oxigenoteràpia, cures intensives, drogues, etc.) en una societat on l’oferta i la demanda és una religió. També es va convertir evident que les retallades fetes en el sector sanitari pels successius governs hi havien contribuït en gran mesura a la incapacitat del sector per respondre a aquesta crisi. El propi bastó ja estava estirat prim el 2019. La pandèmia va posar de manifest les limitacions del nostre sistema, tan sovint elogiat pel seu bé rendiment. Les institucions i el seu personal van sortir de la pandèmia en un estat miserable.
Posteriorment, el tema de la vacunació va sorgir ràpidament com una prova important de la preponderància de interessos col·lectius, defensats pels polítics per sobre dels interessos individuals i financers. El públic colossal les inversions de suport a la recerca privada, sense cap garantia de retorn d’aquesta inversió, tenen va permetre l’aparició de diverses solucions de vacunes. Però a part de la Unió Europea l’adquisició conjunta de vacunes i la implementació d’una distribució programada entre els estats de la UE (negociat amb total opacitat, a tarifes exorbitants), era evident que les companyies farmacèutiques va mantenir el control d’aquestes negociacions.
Què van aprendre de la crisi? Les conseqüències de la crisi no van tenir en compte l’esgotament dels sanitaris. Per a medicina motius i motius pressupostaris, els metges i els hospitals van haver de “recuperar el temps perdut”. Perquè alguns els tipus de tractament es van retardar a causa de la saturació dels hospitals per Covid, empitjorar les patologies benignes, la prevenció va fracassar, etc. El personal va tornar a ser molt sol·licitat. L’anunci de la prohibició professional per als membres del personal no vacunats va sentir-se com una punyalada a l’esquena.
Probablement va ser la gota que va trencar l’esquena del camell. El desgast del personal es va accelerar de manera espectacular i va anar seguida d’una disminució del temps contractual, malaltia de llarga durada i en alguns casos discapacitat. En resum, els augments de gestió promesos es van mantenir en gran part teòrics a causa de la manca de disponibilitat personal. El deteriorament de les condicions de treball va comportar ajustos a la baixa dels contractes, compensats per augments salarials. Més de mil milions d’euros que van tenir poc efecte en el sector sanitari: el l’escassetat de personal no fa més que créixer, el cercle viciós de la manca de “sostenibilitat” professional i l’atractiu per als joves s’ha consolidat. Fins a tal punt que, perquè és impossible anar-hi més enllà de la «sobreexplotació dels recursos humans», ara és l’oferta d’atenció deteriorament, en termes d’accessibilitat, quantitat i qualitat: tancament de llits i serveis, retards en atenció, llistes d’espera creixents, tancament de residències d’avis…
Només a Brussel·les, 7 de les 21 residències d’avis (MR-MRS) del grup Orpea van tancar per “falta”. de rendibilitat’. Tot el personal està sent reassignat a altres institucions del mateix grup per cobrir vacants llocs (que mostra fins a quin punt l’escassetat de personal porta a una atenció minimalista). Pel que fa a les polítiques, a nivell de la Regió de Brussel·les, les autoritats han après les lliçons i ho han fet prendre mesures per limitar la influència del sector comercial d’atenció a la gent gran. Però a nivell federal, el govern ha considerat que la salut pública ja no és una prioritat: només ho farà el pressupost del 2023 augmentarà lleugerament i el nivell de creixement es reduirà el 2024!
En absència de mesures urgents per combatre l’escassetat (per restablir les condicions de treball i atractiu), s’estan desenvolupant lògiques comercials competitives entre la sanitat establiments, amb l’ajuda d’empreses de treball temporal. Aquestes s’activen de manera temporal agències de treball, ‘head-hunters’ i altres plataformes, que no dubten a practicar el ‘blanc’ tràfic d’abrics’ mitjançant la caça furtiva de personal sanitari de països menys privilegiats, amb contractes que són més semblants a l’esclavitud que al treball professional. Tot i que molts pensaven que ens dirigiríem cap a un “món post-Covid”, aprenent les lliçons de aquest desastre, denunciem aquest desig poc velat de “tornar a la normalitat”, afavorint les finances i els interessos econòmics per sobre del benestar de la població.