Sembla que la virulència de la Covid-19 va de baixa creïble, i aquest cop amb esperances
raonades. Les vacunes massives, com sempre hem defensat, s’han mostrat determinants,
malgrat tots els “malgrats” dels que també hem parlat i denunciat. Al món les xifres de
contagis perpetuen la cruesa de la pandèmia, castigant als païsosi col·lectius més pobres, més
fràgils, menys vacunats, i menys atesos per uns inexistents sistemes sanitaris no-dignes
d’aquest nom. I vagi pel davant que les crisis pandèmiques queden gestionades, que no dic
“resoltes”, fins que a tot arreu, a tot el globusterraqüi,s’hagi pogut controlar la situació. I això
queda encara lluny i dubtós.
Tanmateix per casa nostra resta algun col·lectiu, majorment d’edat jovenívola, mandrosa a
vacunar-se, i patint en carn pròpia una aposta negacionista tant perillosa com letal. I ens
arriba algun repic, ara de la variant Delta- Plus, recordant que encara no procedeix cantar
victòria. Malament faríem de llençar campanes al vol deixant obert un escenari obert i que
permet noves pandèmies, farcit de patologies amenaçadores en un estat de coses en una salut
pública demostradament fràgil.
Tothom que m’hagi pogut llegir (i sobretot activistes per la salut) sap que les “condicions
socials” seran aquelles que determinin l’estat de salut d’una societat. I en aquesta reflexió
irrefutable, mal que pesi, quan es tracta de parlar de treball, habitatge, medi ambient,
pensions, educació, serveis socials i també dependència, alimentació, cultura, etc. la realitat
no és gens afalagadora. És altament preocupant. És clar, deu ser la “Sindèmia”, d’aplegar-se
crisisanitària, amb ecològica, amb econòmica, i… amb crisi civilitzatòria (aquesta darrera, com
apunt personal). Indubtable, la tempesta perfecta. Just.
Però a més aquesta tragèdia ha estat aprofitada, i com no? per part de la lògica mercantil i
del lucre per accelerar guanys i interessos amb plasmació immediata, contant i sonant, i
també amb els focus de lluny per “re-modelar” el sistema amb voluntat i perspectiva de
canviar el model de manera que els resulti més productiu, més controlat, més irreversible.
Ocasió, oportunitat, en diuen i escriuen, per arrodonir encàrrecs, consorcis,
externalitzacions-privatitzacions al pessebre d’amics i socis. I sense necessitat de respectar
clàusules de concurs, normes de transparència, requisits d’auditoria, fórmules de participació
o control. Que la urgència i necessitat de la malura fa que tot pugui anar a dit, com els agrada.
Fer-ne una descripció, ni que fos un simple llistat,supera moltíssim l’abast de l’escrit. Només
alguna referència en genèric: l’omnipotència i impunitat de l’industria farmacèutica de
vacunes que literalment s’ha fet d’or i segueix la tirada; o Ferroser/Ferrovial, amb insignes a
la seva direcció, tancant partides externalitzades (rastreig, 061, etc.); o l’“oferiment” del
sector sanitari privat cedint llits i UCIS a cobro ràpid i generós de les arques públiques; o les
tendències de mercat que multipliquen les pòlisses privades enfront de lesllistes de desespera
i una degradació de tot el que és públic.I això va encara més enllà.
Ocasió daurada per implantar tota una sèrie de canvis que venen a quedar-s’hi, i que des
del Govern i el Gobierno van implementant/imposant/perpetrant, dia a dia sense a penes
resistències, amb l’expressa intenció de canviar el model d’atenció del sistema nacional de
salut i la sanitat mateixa. Sota els eufemismes com: avenços tecnològics (barrera telefònica
per contactar amb el teu equip de primària), de telemedicina (han declarat que més del 70%
de visites no hauran de ser presencials); prioritats atenció covid-casos “urgents” al seu
entendre i amb decrets SISCAT de “des-assistència” en suport; amb els equips amb auxiliaradministratiu-sanitari fent d’entrada i cribratge; sempre precarietat a dojo, mai contractes
dignes ni estables; amb l’ entronització de la patologia letal anomenada col·laboració
publicoprivada per no dir-ne parasitació com és de fet, i també una sèrie malifetes
mercantilistes; i sota la lògica economicista i la connivència culpable amb el sector negoci de la salut/ a costa de la salut. A Madrid, Comunitat ayusa, o al Ministerio de Sanidad la cosa va
en un altre idioma però amb la mateixa música: “Sanidad externaliza la digitalización del SNS
por falta de personal TIC”, diuen…
I tothom a callar no fos dit que ens oposem a la modernitat i que som insensibles a sàvies
mesures per a la resiliència que farà d’una desgràcia una enorme gràcia: un Sistema Nacional
de Salut més pobre, més privatitzat, més mercantil, més ineficient, injust i discriminatori. Ja la
tenim a sobre. I qui avisa és avisador…
Article de Toni Barbara originalment publicat a Social.cat https://www.social.cat/opinio/15468/pandemia-sanitaria-instrument-de-mercantilitzacio-epidemica i que s’inclou al llibre Después del COVID, la(s) pandemia(s) y sus nombres. https://comunicacionpoliticaycultura.net/wp/libros/