SANITAT PUBLICA O PRIVADA, DEBAT OBERT? NO, DEBAT TANCAT

Facebooktwitter

Diumenge matí a la porta del Casinet d’Hostafranchs, un dels espais municipals que conserva part del patrimoni arquitéctònic del que va ser la España Industrial, una veritable colonia industrial  dels segles  XIX i XX. Pau Taxonera, de la Fundació Inceptum organitzadora de l’acte ens informa que s’ha excusat el ponent que havia de  representar a la sanitat privada en la primera taula. Potser el cartell de l’acte, magnífic d’altre banda (felicitats a l’autor David Vázquez), no transmetia la “neutralitat” necessària per a l’acte. Sense sparring, Joan Rovira , exprofessor de la Universitat de Barcelona, va fer d’advocat del diable. Ja d’entrada va afirmar que “des de l’experiència personal cap sistema ens ha maltractat” referint-se tant a les mutues privades com al sistema de MUFACE o la propia Seguretat Social.” Va fixar com a criteris per a distingir entre pública i privada tres criteris: el finançament, la gestió i la provissió amb molts nivells d’interacció entre ells.

Ens va ilustrar sobre  l’anomenat sistema bismarquià d’assegurament  públic i el sistema de servei nacional de salut britànic de Beveridge, que en la realitat de cada país s’adapten amb modificacions. A Espanya coexisteix el model mixte MUFACE, MUGEJU i ISFAS en el qual els proveïdors son privats però també públics.

Practicament tothom coincidirá en els avantatges d’un sistema sanitari amb finançament públic: garanteix l’equitat en l’accés i no es generen barreres economiques. L’excepció són els Estats Units on una gran part de la població  es partidaria del finançament exclusivament privat. Curiosament Estats Units dedica molts diners públics a la salut mitjançant desgravacions fiscals que subvencionen la sanitat privada.

Sobre la bondat d’un sistema públic o privat ens planteja la situación en la que es va trobar la OMS recomanant als països de l’Europa de l’Est un cop la caiguda del mur, un sistema de servei nacional de salut. Els nous governs i la opinió pública refusaven frontalment qualsevol  figura que recordes encara que fos de lluny a l’estatalisme que  s’havia imposat despres la Segona Guerra Mundial darrera el Teló d’Acer. Sosté que la industria farmacéutica és  un gran cáncer.

Finalment per respondre si tenim, una determinada institució sanitària es  sistema pública o privada caldria respondres a les següents preguntes:

Com es retribueix a una institució?

Qui  controla els diners?

Quin control social existeix?

Qui s’endu els diners?

 

Toni Barbarà , metge de Dempeus  i fundador de la Marea Banca de Cataunya ensdeia que la lluita de clases continua pero de manera mes sofisticada.
“No se puede servir a dos señores”. Una es la sanitat como activitat mercantil i una altre la salut como dret i public. Les consequencies d’aquesta distinció arriben a tot arreu. De fet no generen competencia entre sí sino que el sector privat parasita els recursos de la Sanitat Pública amb l’anomeada colaboració públic-privada i com  pitjor va el sistema public millor va el privat. Son, doncs, sistemes antagónics i que no haurien de ser complementaris. Aquesta forçada complementarietat  altera a mes la competencia del propi sector privat.
Les externalitzacions de neteja, catering, manteniment o seguretat poden arribar afectar greument la salut pública del centre hospitalari i recorda  l’informe del Tribunal de Comptes Europeu que desaconsella aquesta col.laboracio public-privada com a niu inevitable de corrupció.

Recorda que malgrat el desequilibri deforces hem tingut més de quatre victòries com el Visc +, el copagament, el consorci de Lleida , la universalització de la salut.

En les intervencions del públic es constata  la medicamentalització de la salut mental a Catalunya,  es plantegen les deficiències de les urgències en el model privat   així com el fet evident que a EEUU l’empobriment de la familia ve donada en gran part  pel deute contret pel tractament dela malaltia, la necessitat de transparencia  del model sanitari català i de gestors públics partidaris del sector públic i no impoiortats delsecto privat. Finalment s’afirma que només un sistema pública garanteix el continuum assistencial
La segona taula era una taula sindical. Fins i tot la moderadora  Eli Lopez era sindicalista,en aquest cas de Fessitess Catalunya, sindicat de Técnics Superiors Sanitaris.

 

Va trencar el foc Begoña Galera , per CCOO i infermera de l’Hospital de Viladecans. Per a ella era básica la  manca de 1000 mil.lions d’euros pressupostos de cada any. Les retallades de Boi Ruiz    van debilitar desmessuradamente el Servei Nacional de Salut  amb una enorme pressió a les llistes   d’espera que amb derivacions suposava un desplaçament al malalt a vegades de molta distancia.  La falta de pediatres i ginecòlegs suposa que les visites  es facin als serveis d’urgències atres i de ginecolegs  Hi ha una gestio impropia d’un sistema public  quan derivem a la sanitat privada intervencions quirúrgiques o es permet la creació d’EBA’s  Reclama la derogació de totes la legislació que afavoreix les noves formules de gestió  i  creu imprescindible un Pacte d’Estat per a la sanitat

 Joan Barrachina, també infermer però en aquest cas de l’Hospital General i representant de la UGT  defensa una sanitat pública equitativa gratuita universal eficient i controlada i participada per tots i totes
Es va manifestar també a favor d’un pacte per la salut i d’una nova  Llei de reordenació sanitaria de Catalunya .

Reconeix que malauradament  hi ha negoci darrera la salut  i que entre els conceptes antagònics Públic i Privat tenim enmig tot una amplia varietat de figures institucionals , sobre tot en el model catàlà. La legislació vigent es la que permet l’entrada del sector privat i les externalitzacions així com noves  fòrmules de gestió. En canvi no es negoci la oncología. Exigeix una homogeneització de les condicions laborals per aque al menys pel que fa amb el tema de  personal, no es pugui fer negoci precaritzant les condicions laborals.

Tancaba el primer torn d’intervencions Maribel Ramirez, infermera de l’Hospital de Bellvitge i representant de la CGT. Per a ella la sanitat pública és una sanitat sense límits econòmics, igualitaria, centrada en les persones.
“Cómo sindicato hemos fallado.: al no poder evitar las privatizaciones,al  no evitar la precarización continua  de las condiciones laborales”.  L’objectiu final es una sanitat pública que sigui de beneficiència.

 

Els assistents encetaren un dialeg amb els ponents. Activistes de moviments socials reclamaven més presencia sindical en les accions que cada dia duen a terme en defensa de la sanitat pública “Nos defraudais” reconeixia un intervinent. Altres preguntaven als sindicaliste que farien per aconseguir un conveni únic. “Una misma titulación , una misma función una misma retribución”

S’havia fet evident una unitat discursiva entre els representants dels diferents sindicats i per tant la conseqüència havia de ser la unitat d’acció amb el suport dels moviments socials, dificlen una societat on s’haconvertit en mantra la desaparició de la lluita de clases. Es va reconeixer la falta actual  de força per a imposar una nova regulació de les normes laborals .

“Gracias, por qué la sensación que tiene la población es que los sindicatos les han vendido” afirmaba Maribel per acabar  dient que “el poder lo tiene el trabajador si los sindicatos le dan herramientas. Sino lo tiene el patrón”

Però potser la frase més contundent va ser la de la moderadora, Eli: “Un sindicalista no puede tener miedo”.

Facebooktwitter

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.