L’arribada de la pandèmia a Itàlia va ser tràgica, destacant l’escassetat absoluta, existent des de feia temps, de medicina local i de proximitat i l’anul·lació de nombrosos serveis de prevenció i higiene que haurien pogut activar immediatament un pla pandèmic. També destaquem la reducció de llits als hospitals públics, els únics capaços de fer front a malalties complexes de tota mena i en particular infeccioses. Però no s’havia actualitzat ni activat cap pla pandèmic. Tot això és el resultat de dècades de desmantellament de la sanitat pública, que va ser progressivament desfinançada i col·locada en una posició en què no podia satisfer les necessitats sanitàries dels ciutadans. La sanitat privada acreditada, en canvi, amb diners públics, ha continuat mantenint les seves activitats per garantir i desenvolupar la mercantilització de la sanitat i el benefici econòmic. La població anciana ha estat la més perjudicada, precisament per ser la baula més feble de tota la societat, tant quan són als seus domicilis com quan es troben a hospitals o centres residencials.
Els treballadors sanitaris han estat els més afectats: les condicions de treball, que ja eren molt difícils abans de la pandèmia, han empitjorat per tot arreu. L’escassetat de personal, els contractes de curta durada, la precarietat creixent, les hores extraordinàries, els torns interminables sense descans, la manca d’equips i eines de treball, les malalties i la contaminació pel Covid han reduït el nombre de treballadors sanitaris, en part afavorint la seva fugida d’aquestes situacions laborals cada cop més estressants, en una altra part per causa de malalties professionals.
Actualment, la situació es complica encara més a causa d’una política perversa de dretes i de les mesures governamentals que opten per fragmentar Itàlia, dividint els ciutadans en ciutadans de primera i de segona classe, i imposant l'”autonomia” i la presa de decisions regionals en nombrosos sectors, sobretot a la sanitat. En aquesta situació arterament creada, el govern opta per lliurar els medicaments al sector privat acreditat, al tercer sector ia les farmàcies que són privades en un 80%. Tria dur a terme una reforma tant per als discapacitats com per als ancians, revisant l’estructura del reconeixement de la discapacitat, i encara no és clar com.
Per a la gent gran, també es parla de suprimir el subsidi d’acompanyament, al·legant voler “estalviar diners” d’aquesta manera, i es defineix un nou sistema d’assistència, excloent-les del servei Nacional de Salut i demanant-los que paguin pels serveis necessaris, de fet creant gueto per a elles.
Des de la pandèmia aleshores:
– Han augmentat les llistes despera per rebre assistència sanitària ambulatòria o hospitalària. El Servei Nacional de Salut envia a la gent directament a centres privats acreditats i augmenta el treball autònom dins dels hospitals
– El nombre de metges de capçalera es redueix dràsticament i molts ciutadans es troben sense metge de capçalera o han de tractar amb metges joves, sovint precaris, i amb un número cada vegada més gran de pacients en un territori en constant expansió que no deixa de canviar degut a l’estrès
– L’assistència domiciliària a la gent gran corre cada cop més a càrrec del sector privat acreditat, substituït en molts casos per cooperatives amb personal precari i mal pagat i pel tercer sector.
– Augmenten les tarifes de les residències per a malalts crònics i ancians no autosuficients.
– El personal sanitari públic és encara més reduït, tant al territori com als hospitals públics, sobretot a les urgències. Cada cop són més els metges i infermers que prefereixen abandonar la sanitat pública davant uns salaris cada cop més baixos i unes condicions laborals cada vegada més oneroses per anar a treballar de forma testimonial a la sanitat privada o sota contracte.
Amb moltes dificultats, les associacions, moviments i comitès s’estan organitzant i treballant en xarxa entre ells, elaborant plataformes comunes en què s’insereixen tots els punts necessaris per crear les condicions necessàries per redefinir i reorganitzar la sanitat pública i universal, i s’estan mobilitzant a tot el país, partint de les realitats locals i trobant a poc a poc moments de connexió i coordinació entre ells.
El que demanen els moviments socials:
– Eliminar l’externalització, finançar adequadament els serveis públics, tornar a motivar el personal sanitari i social garantint-li unes condicions de treball adequades i plens drets, inclòs el dret a denunciar les disfuncions. La salut no és un cost, és una inversió que, bé dirigida, produeix un benefici per a tota la societat.
– La prevenció és la primera funció del Servei Nacional de Salut, produeix salut i no beneficis: la protecció al lloc de treball, la seguretat alimentària, el control de les condicions de vida, la millora de la situació mediambiental són activitats primàries que sustenten la intervenció pública a favor del dret a la salut. La corporatització ha convertit aquestes activitats en completament marginals en reduir dràsticament el personal tècnic dedicat a elles.
– Cal reforçar immediatament la medicina territorial, en relació amb les característiques locals, proporcionant formes de treball en equip als metges de capçalera, reduint les tasques administratives, recuperant l’activitat clínica, augmentant el nombre i reforçant el paper de les infermeres “comunitàries”. La proposta de donar a les farmàcies (gairebé totes privades) un paper substitutiu a la medicina territorial no és acceptable.
– La salut pública és fonamental per garantir la planificació de les intervencions i la correcta distribució i utilització dels recursos.
– Els ciutadans, les associacions i les autoritats locals han de participar en les decisions que afecten la salut.